Una mala pràctica docent romp el benestar i la tranquil·litat a l'hora del menjar

Avui, a l’hora de menjar, ens hem anat com tots els dies al menjador tots junts. 

A l’hora de dinar, igual que a l’esmorzar, ens ajuntem tots els mestres i tots els nens de totes les aules i així tots gaudim de tothom, creant una rutina agradable per a tots. 

És en aquesta rutina dels hàbits d’alimentació on es gaudeix del menjar ja que cantem cançons, celebrem aniversaris i, en definitiva, passem una bona estona. Però avui he de dir que ha estat un dia nefast per l’actuació dolenta de la directora del centre i a la mateixa vegada tutora dels nens del nivell 3 (2-3 anys, nouvinguts).

Tots estàvem gaudint del menjar, quan de sobte, la directora s’ha acostat a una de les nenes del meu aula (cosa que quasi mai fa perquè ella està amb els nens del seu aula o al despatx), l’ha agafat del front sense cap estima, i li ha ficat una cullerada del menjar a la boca de mala manera, provocant el plor i un gran sentiment d’angoixa en la nena.

Quan la nena s’ha posat a plorar, a més a més se l’ha amenaçat que si no menjava i continuava plorant, se la castigaria i la posaríem en una cadira tota sola, provocant així més plor i més angoixa a la nena.

Així ha estat la pobre nena, plorant tota l’estona, fins que tothom ha acabat de menjar, perquè només rebia amenaces i crits.

Ens hem anat a l’aula i la nena s’ha relaxat, ha deixat de plorar i entre la meva mestra tutora i jo ens hem mirat amb cara de complicitat perquè sabíem que la directora havia actuat (com en moltes ocasions) de manera molt dolenta.

Doncs, ja a l’aula, he parlat amb la nena i li he dit que ho sentia molt, que no tornarà a passar i la tutora li ha dit que estigués tranquil·la perquè a partir d’ara ningú li obligarà a menjar si no vol.

Així és com hem solucionat el conflicte, dialogant de manera pacífica amb la nena i tranquil·litzant-la, fins que ens hem posat a cantar una cançó i la nena s’ha relaxat. Encara que he de dir que ens ha costat molt que la nena tornés a somriure i a ser la mateixa nena que és sempre: una nena feliç i amb molta alegria.

Davant aquesta situació, jo em pregunto: era necessari agafar del front a la nena d’aquella manera? Per què, si la nena estava menjant, havia que ficar-li una cullerada de manera tant fort a la boca? Per què aquesta actitud de sobte, per què?

Després, a més a més, he parlat amb la meva tutora perquè m’ho ha demanat ella i m’ha preguntat que què pensava sobre la situació que havíem viscut i això és el que l’he dit: "que la nena estava menjant bé i que no era just el tracte que havia rebut. Que si m’ho haguessin fet a jo, que sóc adult, també hauria reaccionat de la mateixa manera, i que si la nena estava plorant, era amb raó, que el que no podíem era a més a més, amenaçar-la amb càstigs perquè això augmentava la seva angoixa. Que aquesta no era la manera de solucionar el conflicte". 

És a dir, penso que si un nen està plorant perquè no hem tingut una bona pràctica com a mestres, no hem de complicar o empitjorar més la situació, sinó que hem de cercar solucions pacífiques per tal de trobar el benestar i la tranquil·litat dels nens. I això, jo crec que es pot aconseguir a través del diàleg. Cosa que no ha passat  fins mitja hora després que hem pogut parlar a classe.

Així, avui, he de dir que estic molt trist perquè aquestes són pràctiques que mai m’haurien agradat veure, però encara que no m’agradin, això és la realitat i el que he de fer és precisament reflexionar, trobar solucions i no fer feina d’aquesta manera quan sigui mestre.

He trobat que ha faltat empatia, diàleg, estima i una bona comunicació tant afectiva, verbal, no verbal i emocional.

Avui, el meu sentiment interior és que no només he fallat a la nena sinó que m’he fallat a jo mateix i a la meva ètica personal, però sóc estudiant en pràctiques i no puc dir res, sinó que només puc buidar els meus sentiments aquí, al meu bloc i en soledat.