El nostre projecte de millora

Parc sonor from nachomei

La meva autovaloració sobre el projecte de millora ha estat molt positiva, ja que, tal i com exposem al Power Point, ha estat una activitat molt enriquidora per a tothom: nens, mestres i estudiants en pràctiques.

A més a més, hem aconseguit complir tots els objectius proposats i, gràcies a la reflexió feta sobre el primer Power Point del projecte de millora vàrem adonar-nos que efectivament havia objectius que no es treballaven i per tant no s'aconseguien, com és per exemple el de treballar les emocions a través de la música. 

Tal i com vàrem parlar amb la mestra d'aquesta assignatura, l'objectiu principal va ser la discriminació entre remor i silenci, i el vàrem aconseguir gràcies als materials que vàrem fer, ja que per exemple, tant les guardioles com les ampolles de plàstic tenien elements dins (arròs) i altre no tenien res, el que provocava la curiositat dels nens que no aturaven de moure'ls per veure la diferència. 

Sí que és veritat que tal i com hem escrit al Power Point, a l'hora d'introduir els instruments musicals (material estructurat)no vàrem poder definir aquest objectiu ja que aquells varen cridar tota l'atenció dels nens i al fer tanta remor, no es podien escoltar altres sons. 

Per últim, he dit que ha estat una experiència molt enriquidora perquè m'ha semblat innovadora i original, en la quals els nens han gaudit a través de l'exploració i investigació de diferents objectes i jocs. 

Com a grup de pràctiques hem estat un grup molt dinàmic i cohesionat en el qual, les nostres eines principals han estat: el debat, el diàleg, la col·laboració i l'ajuda mútua. Per tant, hem estat un grup en el qual totes les decisions han estat consensuades fent que el fet de fer aquest treball hagi estat una tasca còmode i fàcil de dur a terme. 

Etiquetes: Les etiquetes que he posat en aquesta entrada són les següents: 

 - 1.3. Hem cercat informació no només a altres blocs sinó a la xarxa en general per agafar idees sobre com dur a terme el projecte i també per tenir idees en quant a l'elaboració del material.

 - 1.4. Ja que he contrastat la teoria amb la pràctica. 

 - 5.3. He cercat informació per fer el projecte de millora, sobre tot ens ha estat de gran utilitat el llibre que mencionem com a ajuda externa. És per això que ho he citat com a referència bibliogràfica, per si a més a més el necessita utilitzar qualsevol company. 

 - 5.4. Hem previst obstacles i resistències en l'aplicació del projecte de millora, per això, tal i com s'ha pogut veure en l'exposició, hem cercat estratègies de millora, així com hem pensat propostes de millora.

Reflexions sobre alguns aspectes a millorar

Segons el missatge que em va enviar la meva tutora d'aquesta assignatura, hauria de reflexionar sobre alguns aspectes de les meves creences i la meva capacitat de col·laboració i ajuda. Així doncs, he volgut fer una gran reflexió sobre el moment que estic vivint ara mateix i l'estil docent de la tutora de l'aula en el qual estic fent les pràctiques. 

En primer lloc he de dir que arrel d’haver fet una primera reflexió, he recapacitat sobre les meves pròpies errades i la meva falta de capacitat per redactar un  text ja que mesclo les idees i això no fa que sigui fàcil entendre la lectura del document.

Per tant, m’agradaria ser més objectiu amb la situació que estic vivint i no ser tan subjectiu ni tan susceptible i veure les coses des d’una aspecte més real, així com fer una bona reflexió perquè crec que puc donar més de jo mateix i no fer unes crítiques tan destructives (en les quals només vaig veure tota una sèrie d’aspectes negatius de la meva tutora d’aula com per exemple que fa fitxes, quan en realitat fa altres activitats molt interessants) sinó una reflexió sincera i basada en uns arguments i una bona justificació.

Així, em centraré en un tema com és l’estil docent de la tutora dels “Tambors”, el grup - aula on estic fent les pràctiques, tot relacionat amb els materials i els espais de la classe i l’ús que es fa d’ells, així com la seva relació amb els alumnes i les famílies.  

En un primer moment només havia vist crítiques i pràctiques dolentes quan en realitat, i arrel d’haver reflexionat molt, es tracta, com explicaré més endavant, d’una mestra que viu per i per als nens, activa, entretinguda, que sempre busca l’aprenentatge dels nens i que s’envolta d’uns espais i uns materials adients per tal de provocar curiositat i motivació en els nens.

Per altra banda, l’estil docent de la meva tutora, segons ella, és un estil obert que fomenta l’aprenentatge significatiu a través de moltes activitats a la mateixa vegada que busca sempre la coherència en la seva manera de treballar inculcant als nens valors com la confiança i el respecte mutu, a través de la col·laboració, la participació i el diàleg.

Per tant, i després d’haver fet aquesta petita introducció, em centraré més en el tema que ens ocupa i intentaré donar una visió real de tot allò que estic vivint en aquestes pràctiques.

La tutora de la meva aula és una dona que fa pocs anys que ha acabat la carrera d’Educació Infantil però tanmateix, duu 30 anys treballant com a educadora de nens petits. Aquesta mescla d’anys treballats i el fet d’haver acabat fa poc la carrera, fa que en alguns moments tingui un estil docent una mica tradicionalista i a la mateixa vegada té pràctiques modernes, desenvolupant més aquestes últimes com veurem al llarg d’aquesta reflexió.

Així doncs, per començar amb el tema que ens ocupa i seguint a Lippit i Lewin, podem trobar diferents tipus de mestre, com ara:

-       El mestre autoritari, que inhibeix qualsevol iniciativa dels infants i mai saben el que faran a posteriori perquè no se’ls va avançant el que faran a continuació, creant així inseguretat i desmotivació per les tasques. La tutora del meu aula no entraria dins aquesta definició perquè sempre té en compte allò que volen els nens i sempre va avançant el que farem a continuació d’una tasca perquè la vagin interioritzant. Així, per exemple, un dia que va ploure massa i que els nens volien sortir al pati a pisar els bassals, vàrem canviar la planificació que havíem preparat i vàrem sortir al pati amb els nens amb un paraigües perquè gaudeixin d’aquell moment. Doncs, la meva tutora, tal i com em va dir a l’entrevista que li vaig fer, no segueix una rigidesa horària sinó que es va emmotllant a tot allò que vagi sorgint en el dia a dia.

Així mateix, sempre avança el que farem a continuació creant en els nens una gran estabilitat mental i facilitant la descoberta de les coses amb sentit i raó.

-    El mestre laissez faire (deixar fer). En aquest tipus de mestre, aquest no segueix unes pautes orientatives cap als nens, no els estimula ni reforcen la crítica positiva, així com no té uns objectius definits ni unes fites educatives clares.

Tampoc entraria dins aquesta definició la tutora ja que ella sempre segueix allò que diu el currículum d’infantil així com té uns objectius ben definits i unes fites molt clares: l’aprenentatge significatiu dels nens a través d’activitats motivadores que despertin la curiositat dels nens i que desenvolupin uns coneixements adients, millorant la seva capacitat d’atenció i la concentració en les tasques escolars.

Sí que és veritat que hi ha vegades que deixa que els nens facin joc lliure, però això, des del meu punt de vista, és molt bo ja que no totes les activitats que proposem als nens han de ser guiades i dirigides sinó que també els hem de deixar llibertat per desenvolupar les seves experiències i així aprendre dels seus errors i prendre consciència de la resolució de conflictes per ell mateixos.

-         El mestre democràtic. Que sempre valora allò que fan els nens fent que aquests adquireixin seguretat personal i una autovaloració positiva, així com unes bones habilitats socials. És en aquest tipus on puc ficar a la meva tutora d’aula ja que sempre té en compte allò que volen els nens i allò que necessiten per a un correcte desenvolupament. A més a més, gràcies a aquesta forma de ser, fa que els nens tinguin iniciativa per les coses, com per exemple, qual els preguntem que si volen fer puzles o jugar amb els materials de fusta, i són els nens els que trien el que volen fer.

Per altra part, al ser una mestra democràtica, fa que les normes que existeixen a la classe es posin entre tots, i així, crec que els nens les interioritzen millor i aprenguin millor el significat de la solidaritat, la cooperació i tot allò referit al que es pot fer i el que no (Anderson, B.).

Per exemple, quan anem a començar una activitat, per exemple la sessió de psicomotricitat, o quan fem els puzles, o juguem amb els blocs de fusta, són els nens els que diuen el que es pot fer (per exemple: respectar les construccions dels companys) o el que no es pot fer( espitjar als companys, barallar-se, no respectar el que fan els amics) i això fa que el grup sigui cohesionat i que es respectin els uns als altres, encara que com és lògic, en algunes ocasions es provoquen baralles, però aquestes entren dins de la lògica ja que estem tractant amb nens de 2-3 anys que estan començant a desenvolupar la seva identitat i la seva personalitat.

A més a més, no només diria que la tutora té un estil democràtic sinó que també es podria ficar en l’estil de Flanders, en el qual el mestre considera les idees i iniciatives dels alumnes i gràcies a aquesta actitud els resultats són molt més positius i les relacions que es generen entre els nens també són més positives. Tot això ho podem veure quan la mestra pregunta als infants  què volen fer i, quan ells són qui decideixen, es genera un ambient molt més relaxant a classe, els nens treballen millor i s’ajuden els uns als altres.

A més a més, la tutora no només ofereix una activitat als nens sinó que abans ho ha planificat tot, observa i després fa una avaluació, tal i com és necessari segons ens diu Jesús Alonso Tapia. Així, abans de la tasca, orienta les  fites a la que han d’arribar els nens (per exemple, conèixer el triangle) i centra l’atenció en l’estratègia que seguirà i va cercant l’origen de les dificultats i els mitjans per superar aquestes. Així mateix, durant el desenvolupament de la tasca, dóna als nens pistes que els ajudi a pensar mitjançant preguntes del tipus: com has fet això? Com has fet aquest dibuix?; i després de l’activitat, centra la seva atenció en allò que han aprés els nens, com ho han aprés i els errors que han pogut cometre, tant ella com els nens. 

Per últim, i en contra de tot allò que pensava en la meva primera reflexió, podria pensar que la tutora de l’aula es podria ficar totalment en el tipus de mestra tradicionalista, ja que en ocasions fa ús de les fitxes i no repeteix les activitats per millorar-les (aspecte que desenvoluparé seguidament) però sí que és veritat que després d’haver fet autocrítica amb jo mateix i haver reflexionat més sobre l’estil docent de la mestra, puc dir que no és molt tradicionalista, encara que té alguns indicis d’aquell estil.

Com ben bé vaig estudiar a l’assignatura de Psicologia de l’Educació, entre altres, un mestre tradicionalista és aquell que no té en compte els coneixements previs dels nens i es creuen que l’infant és una tàbula rassa que no sap res i que no té cap coneixement. Així, puc afirmar que la meva tutora no és així en absolut, ja que sempre té en compte allò que els nens saben, així com les seves necessitats. Així, per exemple, quan va començar la primavera, va preguntar als nens què sabien sobre ella, quin temps fa en aquesta estació, què passava amb els animals i quines activitats volien fer durant la primera setmana de l’arribada de la primavera. Així, els nens havien de preguntar als seus pares i al dia següent ens havien de contar tot allò que haguessin investigat per després fer activitats relacionades amb aquesta època de l’any.

Aquesta forma de treballar considero que és molt positiva perquè genera un bon aprenentatge ja que els nens viuen el present, amb activitats relacionades amb l’època de l’any en la qual estem, i a la mateixa vegada que van aprenent, van  prenent consciència del pas del temps i tenint vivències reals, com per exemple, la que he dit abans de pisar els bassals del pati sense haver de dur molta roba perquè ara no fa tant fred.

Ara bé, sí que he de dir que quan he afirmat abans que té alguns indicis de tradicionalisme, em refereix per exemple a treballar amb fitxes, ja que la majoria dels dies de la setmana fem alguna abans de sortir al pati (10.30 a 11.00), com ara: per treballar la rodona, el triangle, els colors, els animals, la poma, etc, i amb aquesta pràctica sí que no estic d’acord, ja que treballar d’aquesta manera comporta pensar en una concepció determinada de la infància: unívoca, lineal i homogènia que venen pensades pels adults. Amb les fitxes penso que es perd el valor expressiu independent de cada nen ja que es parteix que tots són iguals i tenen els mateixos ritmes quan no és així, ja que cada nen és un món diferent i així és com hem de tractar-los.

A més  a més, justament les fitxes van en contra del pensament de la meva tutora que em diu que vol que els infants tinguin un aprenentatge significatiu i amb elles, des del meu punt de vista, es produeix un aprenentatge lineal, acumulatiu i parcel·lat, ja que cadascuna ensenya una cosa com per exemple les fruites, les formes geomètriques, en lloc de mesclar diferents temes i diferents llenguatges que no imposin un resultat igual per a tots els infants.

Per altra banda, i encara que no estic d’acord amb l’ús d’aquest material, també he de dir que aquesta pràctica docent es contraresta amb l’aprenentatge vivencial que genera la tutora de l’aula, ja que per exemple, un dia que va donar als nens fitxes sobre flors perquè havia arribat la primavera i les havien de pintat, al terme de dos o tres dies va portar a classe diferents tipus de plantes (herbasana, herballuïsa, flors de taronger i d’azahar, menta) perquè els nens les toquessin i les oloressin. Així, vaig poder veure la diferència que va haver en la forma de treballar dels nens, ja que amb les fitxes, encara que se’ls va veure entretinguts, varen estar només deu minuts abans de dispersar-se i amb les plantes que va portar a classe hem estat diversos dies i als nens cada dia els agrada més l’activitat, ja que ara hem incorporat altres tasques com per exemple, tapar-nos els ulls i esbrinar de quina planta es tracta.

Per altra banda i agafant aquesta última idea que he exposat, he de dir que el fet de repetir les activitats que hem fet però modificant les errades que hàgim pogut cometre, no és una pràctica que la tutora dugui a terme sempre, sinó que ho fa puntualment, i així com sempre està pensant en moltes activitats per fer  amb els nens, penso que hauria de proposar menys i incidir i millorar aquelles que hàgim fet.

Així mateix, així com en la meva anterior reflexió vaig pensar que la meva tutora no admet cap crítica, ara que veig millor, ara que miro amb altres ulls, m’he adonat que sí que valora allò que proposo. Vegem-ho amb un exemple: l’altre dia vàrem fer unes fitxes amb les formes geomètriques (quadrat, rodona i triangle) i de forma respectuosa vaig dir-la que no m’agradaven massa les fitxes i que podíem treballar aquestes formes d’altra manera. Així, al dia següent, em va sorprendre ja que va anar a la sala de psicomotricitat i va agafar tres objectes amb aquelles formes. En primer lloc els va preguntar als nens de quines formes es tractaven, després les va posar al terra i els va dir als nens, que d’un en un havien de cercar per tota la classe formes paregudes i les havien de posar al lloc corresponent. D’aquesta manera els nens varen treure un conte quadrat, un plat rodó, un triangle que tenim d’instrument musical, entre altres.

He de dir que va ser una sorpresa molt agradable per a jo i que la pròpia mestra es va adonar que els nens havien estat més entretinguts   i més motivats. Ara bé, també he de dir que encara que vàrem estar molt contents amb el resultat, la mestra ha continuat fent ús de les fitxes, encara que ja no les treballa tant, i jo crec, que amb el temps, potser que quasi no faci ús d’elles.

Per altre costat, i ja que he introduït el tema dels materials, volia parlar una mica sobre els que tenim a classe i l’ús que es fa d’ells.

En aquest sentit, he de dir que els materials que tenim a l’aula em semblen molt adients ja que per un costat tenim materials estructurats, com ara: instruments musicals (trompetes, flautes, tambors), puzles, blocs de fusta; i per l’altre costat tenim molts materials fets de reciclatge i altres materials casolans que fan que els nens els vegin amb quotidianitat ja que igual que els tenen a l’escola, també els poden veure a la seva llar, o en altres entorns propers a ells, com per exemple, taps d’ampolles de plàstic, cotó, pedres, sorra, rotllos de paper higiènic i fins i tot, també en tenim instruments musicals fets per els mateixos infants: com per exemple: llaunes que són tambors plens de cigrons, o maraques plenes de sorra i també palletes de plàstic que fan l’ús de flautes.

En realitat, he de dir que dóna molt de gust entrar a la meva aula i en concret al magatzem que tenim dins la classe perquè està ple d’objectes que motiven l’interès i curiositat dels nens. A més a més, no puc dir que aquests estiguin sempre amagats al magatzem sinó que molts dies la mestra els trec d’allí i els nens fan ús d’ells, provocant així noves experiències perquè hi ha vegades que els mesclem, com per exemple un dia vàrem treure els taps de plàstic i els vàrem mesclar amb els blocs de fusta, fent així nous experiments, i per tant, fent allò que tant m’agrada a jo que és repetir una activitat que ha sortit bé però introduint nous materials per provocar noves descobertes.

Per altra banda, també volia parlar dels espais de la meva classe i d’aquesta en general. Així doncs, en primer lloc he de dir que el meu aula és molt lluminós i molt espaiós i per tant invita a quedar-te, a què hagi vida dins d’ella, ja que té molt de colorit, molts materials a l’abast dels nens i a més a més és una aula molt acollidora.

Per tant, compleix amb els paràmetres de la qualitat dels espais dels quals ens parlen Ceppi, G. I Zini, M. (1998). Així doncs, podem veure com es compleix amb l’habitabilitat en el sentit de què és un lloc on apeteix quedar-se, còmode, càlid, amb mobiliari que estableix un ordre i un sentit lògic (està dividit per racons que afavoreixen l’aprenentatge dels nens en diferents formes d’agrupaments); també veiem el paràmetre de la identitat, ja que l’aula ens conta la història particular de cadascú dels nens, amb les seves fotografies, els àlbums de vida dels nens, els contes que han anat duent al llarg d’aquest any, les seves activitats com per exemple els seus dibuixos, les seves manualitats; el paràmetre de la relació, que segons com està distribuïda la meva classe provoca relacions entre els nens i la mestra i entre els nens mateixos, i a més a més són relacions de diferents agrupaments, ja que tan prompte podem veure grups de dos, tres o més nens i fins i tot podem trobar a tota la classe junta per exemple al moment de l’assemblea, o quan ajuntem totes les taules perquè juguin amb els cotxes o els blocs de fusta, moments en els quals es donen relacions molt profitoses perquè gràcies a aquesta forma de treballar els nens s’ajuden i treballen junts, fomentant així un valor tan important com la cooperació i el fet de compartir joguines i objectes.

Altres paràmetres que compleix el meu aula són: el de constructivitat (ja que com he dit abans, tenim molts i diferents materials que provoquen, que motiven i que desperten la curiositat dels nens a través de la manipulació, l’experimentació i el joc; i el paràmetre de la comunicació, ja que els nens es comuniquen entre ells gràcies a la distribució de l’aula, perquè per exemple no estan asseguts sense que es vegin les cares sinó que se senten en rodona per tal de què parlin còmodament.  

Així doncs, com he dit abans, l’aula està dividit en racons que generen bons i grans relacions entre els nens.

A més a més, la tutora de la classe va canviant els racons segons els trimestres, i, per exemple, com ara estem a la primavera, ha llevat alguns racons referits a l’hivern (com el de la roba d’hivern) i ha posat altres com per exemple la perruqueria per tallar el cabell perquè ara no fa tant de fred, o els dels animals, les flors i les plantes, i fins i tot ha introduït un racó que m’agrada molt, el qual és el de la natura, i en aquest, ha portat a classe una tortuga de la qual s’han d’encarregar de tenir cura d’ella els nens cada dia, així com d’unes tomateres que hem plantat gràcies a l’actuació d’uns pares en el dia del protagonista i així els nens estan vivint aquesta estació de l’any de manera real, així com prenen consciència de tenir cura dels éssers vius.

No obstant això, i en quant al paràmetre de la comunicació, si que trobo que, encara què l’aula està adientment distribuït per racons, jo delimitaria algun d’ells perquè els nens tinguessin més intimitat si en algun moment la necessiten. Per això, he proposat a la meva tutora que podrien fer un racó de la lectura en el qual, si un nen vol estar tot sol per llegir, o per pensar o simplement, perquè necessita estar en silenci, pugui estar sense que cap altre company li molesti amb les seves activitats. Referit a aquesta qüestió, la tutora m’ha dit que ho farem més endavant quan els nens s’hagin cansat dels racons que estan posats ara a l’aula.

Per altra banda, i en quant a què és un tema que considero essencial, m’agradaria parlar de la relació de la mestra amb els alumnes i amb les famílies.

Així, en quant a la relació de la tutora amb els nens, he de dir que aquesta em sembla molt bona i adient, ja que presenta una sèrie d’estratègies que faciliten que els infants vulguin aprendre. Per tant, la mestra sempre troba despertar la curiositat dels nens enfrontant a aquests a activitats noves, sorprenents (com el dia que vàrem fer una càmera de fotos pels pares, o el dia que va portar a classe diferents tipus de teles perquè els nens les toquessin i veiessin diferents tipus de textures) així com va mostrant sempre la rellevància de la tasca, connectant els interessos dels alumnes amb allò que fan (com per exemple el dia que volien sortir al pati per pisar els bassals). Així mateix, sempre té en compte els seus coneixements previs i es preocupa de què els alumnes entenguin les consignes que se’ls va donant, ja que tal i com he dit anteriorment, sempre va contextualitzant el que anem fent i el que farem i així els nens saben dur un ritme adequat.

També noten o se senten escoltats per la tutora, ja que quan ploren, o quan tenen un problema que no saben solucionar, acudeixen a ella i aquesta sempre té un moment per a ells, i així, al llarg d’aquests anys, ha generat un gran vincle afectiu amb els nens.

Relatiu a aquest tema, he de dir que com els nens duen junts des de molt petits, des del primer nivell (0-1 any), són un grup molt cohesionat i que s’ajuden mútuament en moltes ocasions, així com saben compartir les joguines. Per exemple, els dies que traiem els blocs de fusta, encara que com és lògic que es barallin per algun bloc, la majoria de les vegades treballen junts i fan construccions de manera conjunta i he de dir que aquests moments, són impagables perquè és una delícia veure com els nens gaudeixen i ens transmeten el sentit de la cooperació i el treball conjunt.

Per altre costat, i en quant a aquesta forma de treballar de la mestra i en relació amb els alumnes, sí que trobo que la tutora hauria de fer una pràctica que he aprés al Grau i que és la verbalització i representació de les tasques que fan els nens. Sí que és veritat que s’ho he proposat en diferents ocasions, però penso que no li agrada massa perquè quasi mai ho fa. El cas és que al menys ho he parlat amb ella i li he justificat aquesta bona pràctica ja que considero que després de fer una tasca, als nens els agrada contar-nos als adults tot allò que han fet perquè se senten orgullosos i senten que els escoltem, però no solem fer-ho diàriament sinó molt esporàdicament.

Jo, com alumne en pràctiques, per exemple després de la sessió de psico sí que els faig que em contin allò que han fet, amb quin han jugat, què han construït, i he de dir que als nens se’ls veu molt emocionats quan em conten les activitats que han desenvolupat i amb qui. També és veritat que així com abans veia tot negatiu i pensava que la tutora no tenia en compte les meves idees, ara que veig amb altres ulls, he de dir que sí que té en compte les meves idees perquè sinó, no em deixaria fer aquesta representació-verbalització en cap moment, i tanmateix, la faig en quant tinc ocasió.

Avui, sense anar més lluny, al moment de l’assemblea, els he dit als nens que em contessin el que havien fet el cap de setmana i, establint la norma de respectar el torn de paraula dels companys, m’han contat que havien anat a la platja, altres havien anat al castell medieval i un llarg de vivències que els nens em contaven emocionadament.

Per altre costat, i encara que penso que guia les activitats dels nens en massa ocasions, per exemple quan els nens estan jugant al racó de l’hospital lliurement els diu que es posin els barrets o que agafin altres objectes que tenen abandonats, o que juguin amb altres companys, sí que he de dir que gràcies a algunes intervencions d’ella, els nens continuen amb la tasca de manera diferent, generant noves descobertes, i per tant, una vegada més, abans havia fet una crítica destructiva en lloc d’una crítica constructiva o una reflexió objectiva.

Tant amb les seves consignes com quan els ofereix elements als nens perquè treballin lliurement, ha aconseguit allò que ens proposen Bacas, P. I Martín Díaz, M., que no és altre cosa que aconseguir nens o alumnes curiosos, que tinguin interès per les coses noves, que explorin, manipulin i que vulguin complexitat.

Així, m’he adonat que en moltes ocasions, els nens es desmotiven perquè duen una estona fent una activitat, per exemple jugar amb plastilina, i de sobte els dóna ganivets i els nens tornen a motivar-se per la tasca, ja que provoca la curiositat d’aquells, i per tant, que hagués ocorregut sinó hagués intervingut la mestra? Potser els nens l’haurien abandonat, i tanmateix tornen a reprendre-la i a jugar amb interès.

Per contra, i seguint a aquelles dues autores, el que no aconsegueix la tutora amb la seva actuació són alumnes cercadors d’èxits que només volen competició i que necessiten prestigi i l’estima del professor i els companys en tot moment, ja que els està ensenyant a ser autònoms en molts moments i a més a més, els ha inculcat que en qualsevol tasca, tots som guanyadors ja que al menys, han participat en l’activitat.

O sigui, que encara que dirigeix en algunes ocasions les activitats dels nens, sí que els deixa autonomia i independència, encara que potser que jo, des del meu rol de practicant, pensi que dirigeix massa, però ara, amb des d’aquesta nova perspectiva, crec que era una idea errònia. Vegem-ho amb un exemple: un dia vàrem fer una activitat amb pasta (macarrons) i un dels nens no volia participar. La tutora em va dir que si el deixaven el seu temps, estava segura que s’afegiria i participaria. I així va ocórrer, després de dir al nen una segona vegada que si volia jugar amb els seus companys, i després de passar una estona, el nen es va incorporar a l’activitat i va gaudir molt. Doncs, després vaig parlar amb la tutora i li vaig dir que potser no hauríem d’haver-nos ficat tant en si volia o no jugar, i la mestra em va dir que si no li haguéssim incitat una mica, no hauria gaudit com la resta dels companys, i això, em sembla correcte i de molt bona pràctica, ja que el nen necessitava el seu temps per incorporar-se i al final no volia ni tan sols deixar l’activitat perquè li havia agradat molt.

Per últim, com he dit abans, altre aspecte que considero essencial en l’estil docent d’una mestra és allò relatiu a l’estil comunicatiu amb les famílies i penso que no puc deixar de parlar sobre aquest tema ja que considero que la tutora fa un gran labor en aquest punt.

Seguint a Gema Paniagua (2009), “el estilo de comunicación que utilizamos con la familia es determinante en las relaciones que establecemos con ellas”.

Així, és important destacar la comunicació quotidiana que s’estableix en el dia a dia entre la tutora i les famílies: en aquest punt he de dir que existeix un gran contacte entre ambdues parts, tant a l’entrada com a la sortida dels nens, moments en els quals es parla de les necessitats dels infants, del que hem fet durant el dia a l’escola, o si un nen ha passat una mala nit i per tant ho haurem de tenir en compte a l’hora de proposar activitats i demanar la participació del nen.

La mestra del meu aula sempre empra un to amable, proper i educat que inclou la mirada, el somriure i gestos corporals que transmeten confiança als pares. Així mateix, gràcies a la seva implicació amb els nens, amb la classe i amb l'escola en general, proposa, demana i aconsegueix la col·laboració dels pares dels alumnes. D'aquesta manera, en aquests 3 mesos que duc al centre, ja he pogut viure diversos "dies del protagonista" en els quals les famílies s'impliquen amb tot allò referit a l'educació dels seus fills i passem entre tots, un moments molt divertits i inoblidables a la mateixa vegada que enriquidors en quant a tot allò educatiu

Espero que amb aquesta reflexió hagi pogut quedar clara la meva capacitat de reflexionar, de col·laboració i d'ajuda, ja que em considero una persona molt sociable, empàtica, dinàmica i molt treballadora. 

Igualment, penso que sóc una persona en la qual es pot confiar, que sap respectar a la resta que li envolta i que sempre intenta tenir un somriure per a tothom, ja que una de les meves majors virtuts és l'alegria interior i la positivitat que tinc. 

Les competències que he treballat en aquesta entrada han estat aquelles que es troben dins l'apartat 2: "reflexiona sobre el seu procés d'aprenentatge" i l'apartat 3: "reflexiona sobre el funcionament del centre", ja que he intentat fer una gran reflexió coherent i sincera a la mateixa vegada que he tingut respecte per tot allò que m'envolta en aquests 3 mesos que duc de pràctiques. 

Presentació del guió del projecte de millora

Hem posat a un glogster el nostre material... 


Punxar damunt la foto per veure-la més gran:


   Les etiquetes que he posat han estat:

 - 5.2. Ja que he justificat i contextualitzat el projecte de millora una vegada que hem analitzat les necessitats que té el centre i després d'haver parlat amb el centre sobre les seves propostes i necessitats.

 - 5.3. Hem cercat informació en relació amb el projecte de millora, tant en llibres com en lectures i pàgines web, de les quals, algunes, les hem posats en l'apartat de Fonts de documentació.

Recerca en xarxa de Plans de Millora

El primer Pla de Millora que he trobat i que comentaré tracta sobre el Joc a l'escola bressol i la direcció és la següent: http://escolabressolgespa.uab.cat/files/Projecte%20del%20joc.pdf

L'objectiu principal del projecte és aprofundir en el valor i la funció del joc com activitat d'interrelació, d'estimulació de la creativitat i d'aprenentatge dels infants. 

Per tal de dur a terme un bon projecte de millora fan una selecció dels espais arribant a la conclusió de què és el pati el lloc que més propicia el joc i on es dóna un aprenentatge importantíssim i és per això que altre objectiu que es marquen és revalorar aquest és espai, ja que segons ells, la vida al pati es diferencia de la vida interior per vàries característiques: 

- És un espai ampli que permet moviment. 

- És el lloc privilegiat del joc lliure. Els adults són menys directius i proposadors. 

- És un espai de trobada amb la natura. 

Més endavant ens parlen de les característiques del joc i ens ofereixen fotografies del pati d'aquesta escola, i ja en aquest moment puc veure la diferència amb la meva escoleta, ja que ells tenen un espai molt gran dedicat al pati que jo crec que és l'enveja de qualcú, ja que consta de molts metres, i fins i tot té un bosc. 

Per altre costat, em sembla un guió molt bo de pla de millora ja que fins i tot inclou un pressupost, el que passa és que segons estan les coses avui dia en quant als recursos econòmics, no crec que es pogués dur a terme en qualsevol escoleta pública com la meva. 

Una de les  crítiques que puc fer al projecte és que les zones del pati les tenen dividides per edats, i per tant,els nens no poden jugar entre ells amb independència de l'edat. Així, a la meva escola, només estan separats de la resta dels alumnes, els nadons, que en ser tan petits, tenen una zona delimitada amb gespa artificial perquè puguin jugar lliurement i amb tranquil·litat. Per tant, tot el pati, excepte aquest espai dels nadons, està destinat a tots els nens de l'escola, independentment de l'edat i així els nens poden compartir experiències, jocs i gaudir del joc lliure. 

Altre aspecte que m'ha agradat molt és quan ens diuen que el pati és un lloc privilegiat ja que els adults no són tan directius. En aquest punt estic totalment d'acord ja que és en aquest espai on els nens poden desenvolupar tota la seva autonomia, el joc simbòlic i prendre les seves decisions a l'hora de jugar. En aquest espai els adult no som tan directius sinó que deixem que els nens facin descobertes, juguin amb els seus companys, etc. 

Al pati de l'escola on estic fent les pràctiques els nens poden aturar-se més de 20 minuts quan han descobert un camí de formigues sobre la sorra del pati, al costat de l'arbre. Les miren, les toquen, ens ho diuen als adults, juguen amb elles (encara que a elles segur que no els agrada perquè algunes ja sabem com acaben les pobretes) i en aquests casos no ens necessiten, només es necessiten entre elles per fer-se preguntes, per anar més enllà del joc i compartir experiències. 

Per acabar amb aquest projecte, he de dir que està molt complet i que si no tinguéssim els problemes econòmics que hi ha avui dia amb la crisi, moltes de les propostes que es fan, serien un luxe dur-les a terme. 

Altre projecte de millora que he trobat a la xarxa ha estat el següent: http://www.slideshare.net/MariaSirah/projecte-de-millora , que tracta sobre el traspàs de l'etapa 0-3 a 3-6. 

Hem de pensar que ja en l'etapa 0-3 hem de tenir establert un pla sobre el període d'adaptació perquè és un moment molt difícil pels nens ja que es produeix la primera separació dels seus pares i es trenca el vincle afectiu que fins aquell moment havien tingut pares i fills. 

Podem definir el període d'adaptació com el camí o procés mitjançant el qual el nen va elaborant des del punt de vista dels sentiments, la pèrdua o guanya que li suposa la separació, fins arribar voluntàriament a una acceptació interna de la mateixa. 

Segons Vicenç Arnaiz la proposta d'adaptació va sorgir per oferir a les criatures una situació que no l'allunyés gaire de la seva realitat, i per tant, s'ha de tenir molt present el seu ritme i els seus espais així com garantir que els pares i mares visquin la separació com a una mostra de  la confiança dipositada en els seus fills. 

Per tant, encara que aquest projecte de millora ens parla de les pautes o suggeriments del canvi d'etapa, considero que és essencial aquell període d'adaptació en el qual hem de considerar el temps de cada nen. A més a més, penso que són molt importants els següents ítems a tenir en compte: 

- Respecte als ritmes personals, perquè el nen solucioni els seus conflictes de manera adient. 

- També són molt importants les rutines, perquè el nen vagin guanyant en seguretat, afectivitat i relacions socials. 

- No hem d'oblidar que la nostra labor serà d'ajuda. 

Per altra banda, i en quant al tema que ens ocupa, el canvi d'etapa 0-3 a la 3-6, hem de tenir en compte molts aspectes relatius als nens com he dit anteriorment però també hem de tenir en compte a les famílies, ja que elles també sofreixen aquests tipus de canvis en quan a l'enfrontament amb un nou món. Per això, penso que nosaltres, com a mestres, hem d'intercanviar tota la informació necessària amb ells, així com cooperar i informar-los de qualsevol situació d'angoixa que pateixin els nens. 

Estratègies que em semblen necessàries són per exemple: informar a les famílies de tot el que pugui ocórrer en els primer dies, observant l'actitud dels infants, així com aconsellar-les sobre tot allò que necessitin i crear un gran vincle afectiu amb ells per crear un ambient tranquil, relaxant i de confiança, gràcies al qual gaudirem tots. 

Per últim, volia deixar reflectida una idea que vàrem tractar a l'assignatura d'Estratègies d'Intervenció Educativa I (segon any de grau, segon semestre), la qual és que d'un any per a altre no hem de deixar l'escola buida de contingut, sinó que les parets i tota l'escola en general ha de parlar sobre sí mateixa.

Les paraules que ens va dir na Rosa Mullet (mestra d'aquesta assignatura) varen ser que el que no podia passar mai és que semblés com si hagués hagut un terratrèmol a l'escola, en el sentit de què moltes vegades, quan arriba juny i per tant acaba el curs, llevem tots els plafons que havia a les parets, tota la decoració que havia, per deixar les parets buides, i per tant, els nens i les seves famílies, quan arriben al centre, es troben amb espais buits i freds, res acollidors i que no inviten a quedar-se dins. 

Per això volia parlar d'aquesta idea ja que si aquesta etapa és difícil pels nens, les seves famílies i els mestres, el que hem de pensar és que quan arribin per primera vegada, els espais siguin acollidors, que es pugui veure tot allò que s'ha dut a terme durant tot el curs escolar, creant un clima d'acolliment que inviti a què el nen i tot el que li envolta sigui tranquil i acollidor, així com li doni tota la confiança per passar uns moments inoblidables. 

Per últim, he trobat el següent pla de millora, que tracta sobre La psicomotricitat, i la pàgina de referència és la següent: http://escolabressolgespa.uab.cat/files/Projecte%20Psicomotricitat%20actualitzat%20abril%202011.pdf. 

Segons Bernard Aucouturier, que és una de les figures més importants de la pràctica psicomotriu, aquesta es basa en conèixer al nen de manera pedagògica a través de totes les seves accions espontànies i això ens ajudarà a conèixer les diferents classes de maduració a través de les quals el nen va passant: biològica, sensoriomotriu, afectiva i cognitiva.

Ara bé, segons el que posa a la pàgina web citada anteriorment, el nen es comunica a través del seu cos i per tant aquest és un vehicle de relació i d'expressió. Així doncs, és important el desenvolupament psicomotor a través del joc, del moviment i d'activitats que afavoreixin el desenvolupament harmònic de cada infant.

Així mateix, el que m'agrada d'aquest projecto, a part de la teoria que em sembla molt adient, és que el projecte no va dirigit només al centre, sinó també a les famílies per compartir amb elles les experiències dels infants. Així, ens parlem de la importància de documentar tot el projecte per fer visibles els processos dels nens i transmetre-ho a les famílies.

Altre punt amb el qual estic d'acord és que en parlar de B. Aucouturier, se'ns parla que l'espai per fer psico ha de ser ample, i això ho volia contrastar amb l'espai que tenim a l'escola on estic fent les pràctiques. Aquí, la sala de psico és molt petita i com abans no havia, es va fer en la sala d'usos múltiples que hi és al costat del menjador. Es varen posar uns plafons molt grans per dividir l'espai, i és per aquesta raó que no és que sigui un lloc preparat per a tal fi però al menys els nens poden fer sessions de psicomotricitat.

La meva tutora de pràctiques va fer un projecte de sala de psicomotricitat per realitzar-la al pati interior el qual quasi no s'utilitza, però per la crisi no hi ha recursos econòmics per dur-la a terme i el projecte tindrà que espera un temps per veure la llum.

Per altre costat, el projecte ens posa exemples de sessions que es poden fer a psicomotricitat, i he de dir que m'han semblat innovadores ja que les que he vist fins ara, es limiten a tirar la torre, jugar amb els materials i fer la representació final.

Així, al projecte se'ns parla de sessions amb papers, amb capses de cartró i amb farina, que fan que per a jo siguin propostes innovadores i molt adients pels nens.

A més a més, m'agradaria proposar altres propostes que he trobat a la xarxa per fer a les sessions de psicomotricitat com són:

- Introduir a la mitat de la sessió cèrcols (de hula hop) perquè els nens tinguin altres materials.

- Introduir conos d'aquests taronges que s'utilitzen en les obres de les carreteres, ja que poden donar molt de joc als nens.

- Altre proposta que introduiria en comparació amb les sessions de psicomotricitat que he viscut a l'escola on he fet les pràctiques són: ficar plastilina, pintures o construccions de fusta, per fer la representació de diferents maneres.


Referències: 

ALTIMIR, D. (2006). Com escoltar els infants? Barcelona: Rosa Sensat, (Temes d’infància; 53).

ARNAIZ, V. (2006). L'adaptació dels infants i les seves famílies a les escoletes de Menorca. Anuari de l'Educació de les Illes balears, Fundació G. Cifre de Colonya. 

MORENO, E; NOGUERA, G. (2011). El pati de l'escola, un projecte en marxa. Revista Infància, gener-febrer. 

P.ARNAIZ, M.RABADAN I I.VIVES. (2001): La psicomotricitat en l’escola: una pràctica preventiva i educativa. Ediciones Aljibe.

Webgrafia: 

http://www.escuelachiquitin.com/revistas/Revista_n3_ChiquiTin.pdf

http://www.slideshare.net/mapocor/el-perodo-de-adaptacin

Competències treballades: 

- Accedeix i revisa altres blocs i experiències per tal d'ampliar la pròpia formació, ja que, com he dit abans, he cercat informació a la xarxa per poder fer aquesta entrada (1.3). 

- He  contrastat la teoria amb la pràctica, sobre tot en allò referit a la psicomotricitat, ja que he recuperat els apunts de l'assignatura Desenvolupament Psicomotriu en la primera infància (segon de grau, segon semestre) (1.4). 

- He cercat informació en relació als projectes de millora i he aportat referències bibliogràfiques (5.3). 

1.1.     

Reflexió i innovació sobre una ¿"bona pràctica"?

Tal i com he narrat en altra entrada, una bona pràctica que jo considerava sobre la meva tutora d'aula era el fet de pensar activitats innovadores pels nens. I dic considerava perquè tal i com vaig parlar amb la professora d'aquesta assignatura, havia de fer-me preguntes per afirmar si una pràctica és bona o és dolenta, com per exemple: si repeteix l'activitat però modificant-la per despertar nous interessos, si fa avaluació per prendre decisions, si fa observacions i crítiques al treball fet, si ha planificat dita activitat i ha tingut en compte els recursos personals, materials, els espais i el temps, etc. 

Doncs bé, avui m'he adonat que òbviament aquesta no és una pràctica tan bona com jo pensava. Però per tal d'explicar-me i que se m'entengui millor, posaré un exemple que he viscut avui mateix: 

La mestra havia pensat fer una activitat anomenada "la botiga", en la qual simularíem una botiga on els nens poguessin comprar tot allò que volguessin. Per això, havíem demanat tota la setmana passada als pares que ens portassin tot allò que tinguessin a la llar per poder posar-ho a la botiga. 

Els materials ens els havien de donar buits i netejats. I així va ser, tots els pares es varen implicar i ens varen dur molts materials com per exemple: caixes de llet, iogurts, batuts, galetes, caixes de xocolata, ampolles de llet i aigua, i un munt de coses més. 

Una vegada que ja teníem els materials, vàrem començar a preparar la botiga divendres passat per començar a desenvolupar l'activitat avui dilluns. 

La forma d'agrupament per fer-la era de dos nens en dos nens i la botiga estava fora de l'aula, en la sala d'usos múltiples. 

Aquest matí hem fet el diner: bitllets de 20 euros perquè cada nen portés al menys 4 bitllets cadascú. 

Assemblea

Abans d'anar a esmorzar, a l'assemblea, els hem dit en què consistiria l'activitat, el que haurien de fer i entre tots hem posat una sèrie de normes: no cridar, no còrrer, respectar als companys, pagar al comprar, triar el que volguessin els nens, etc. 

I així ha començat l'activitat: la mestra "s'ha quedat" a l'aula amb tot el grup classe i jo he fet de venedor.

Els nens sortien de dos en dos a la botiga i podien triar els objectes que volguessin fins que es quedessin sense sous. 

Doncs bé, així com l'activitat pot semblar molt bona en un primer moment perquè ajuda a desenvolupar la lògica matemàtica, l'autonomia, la responsabilitat, la quotidianitat, els diferents torns dels companys, etc, he de dir que ha estat una activitat totalment catastròfica i que tan sols ha servit per fer unes fotografies que després es passaren als pares, és a dir, que no ha tingut la finalitat que s'havia plantejat ja que no ha existit per part de la meva tutora cap planificació i els nens no sabien què havien de fer si no és per la meva actuació tranquil·litzadora i la meva ajuda. 

M'explicaré millor: tal i com vaig aprendre a l'assignatura de Desenvolupament del Pensament lògic matemàtic en nens de 0-6 anys, els nens amb 2-3 anys (que és l'edat que tenen els meus nens) han d'interioritzar els nombres fins el 5 com a molt perquè per a ells són molt difícils, així que ja des d'un primer moment, amb els bitllets de 20 euros, crec que ha hagut una gran errada, ja que els nens estan més familiaritzats amb les monedes que amb els bitllets i més si cau quan en les monedes posa el nombre 1 i el 2. 

Així, he comentat a la meva tutora que podíem fer monedes de paper perquè serien més fàcils pels nens però una vegada més els meus suggeriments s'han quedat en l'aire, perquè...qui sóc jo? Només un alumne en pràctiques que no sap res (aquest és el sentiment que tinc amb la meva tutora). 

Per altra banda, avui és dilluns i aquests dies els nens del tercer nivell (nens de 2-3 anys nouvinguts) tenen psicomotricitat a la sala d'usos múltiples, és a dir, al costat del lloc on havíem posat la botiga. 

Això vol dir que l'activitat ha transcorregut en un ambient de crits pels nens que estaven fent psico i han fet que els nens del meu aula estiguessin molt nerviós i no prestessin atenció a l'activitat en sí mateixa. 

A més  a més, en la primera ocasió que ha actuat la mestra, els ha demanat que la donessin 20 euros i els nens no entenien res, per això, quan he estat tot sol, en lloc de demanar als nens 20 euros, demanava als nens un bitllet, dos bitllets o tres bitllets. D'aquesta manera els nens havien de comptar i interioritzaven els nombres que era una de les finalitats de l'activitat. 

Altre errada molt gran que hem comès és que mentre que els dos nens que venien, compraven a la botiga, la mestra feia fotos amb la càmera i per tant deixava totalment sols a la resta d'alumnes a l'aula, provocant així un caos i un ambient d'angoixa en tots els sentits, ja que la mestra havia d'entrar i sortir a l'aula cada minut i per tant, aquesta intraquil·litat i inseguretat se la transmitia als nens, que per una part es distreien amb tot el que els envoltava i per altre, els que estaven a classe, han tret tota classe de materials i s'han comportat com havia d'esperar-se: plors, crits, baralles, objectes per tot arreu...

A l'esquerra es poden veure les taules del menjador

A més a més, al desenvolupar-se en aquesta sala d'usos múltiples, que és també el menjador, la dona de la neteja estava fent la seva feina i també distreia als nens, que no sabien què havien de fer, perquè fins i tot, en una ocasió, ens ha dit que necessitava netejar el terra i que havíem de quitar-nos del mig.

I ja, per finalitzar amb l'activitat, una vegada que hem acabat amb ella, ja que s'havia disposat que seria de 10 a 11 del matí (rigidesa horària), s'ha desmuntat tota la botiga perquè no havia sortit bé. 

Així doncs, he de  dir que m'ha paregut una activitat i una sèrie de pràctiques tan dolentes que mai m'ho hauria imaginat. S'hauria d'haver tingut en compte la sessió de psico de l'altre nivell, hauríem d'haver fet l'activitat dins l'aula per la falta de personal, i podríem haver fet un simulacre la setmana anterior dins la classe per a què els nens s'haguessin familiaritzat amb l'activitat i així tot hauria estat més tranquil i motivador i no un vertader caos. 

En primer lloc perquè no ha escoltat cap dels meus suggeriments, en segon lloc perquè no ha hagut una bona planificació i en tercer lloc perquè s'han retirat tots els materials, i des del meu punt de vista, ja que em sembla una bona activitat, podríem haver-la repetit però modificant tots els nostres errors, fent noves innovacions i en definitiva, tenint en compte una autocrítica i una autoavaluació que ens hauria ajudat a millorar una activitat que podria haver estat tot un èxit. 

Bones pràctiques dels companys

• Bona pràctica: l'observació. 

Segons en Jose, al centre on està fent les pràctiques es fa una bona i gran observació a tot allò que fan els nens. 

Així, per exemple, un dia que els nens estaven jugant amb caixes, i se'ls veia molt entretinguts, varen introduir caixes a la sessió de psicomotricitat per crear noves experiències i sensacions. 

Dins dels ingredients que he exposat en altra entrada, he deixat reflectit que un d'ells és fer una bona observació. Així doncs, em sembla una bona pràctica ja que es té en compte els ritmes dels infants i tot allò que fan per a després tenir-ho en consideració i generar noves descobertes en els infants.

Pel contrari, encara que al meu aula la mestra observa també el que fan els nens i enregistra molts moments a través de la càmera de fotos, he de dir que avui dia encara segueix esperant a què faci algun canvi sobre alguna tasca que hàgim fet i observat. Es suposa que una bona observació ens ha de portar a prendre decisions, a avaluar un procés, i si no es fa cap canvi, per a què ens haurà servit l'observació? 

• Bona pràctica: El canvi de bolquers. 

Segons Ana, altra companya de la universitat que està fent les pràctiques, el canvi de bolquers és una bona pràctica perquè es dediquen somriures als nens, i a més a més és un moment molt càlid en el qual es té molta cura de l'infant tant físicament com emocionalment. 

Ella mateixa ens fa una proposta de millora d'aquesta bona pràctica: en lloc de portar als nens fins al canviador, seria una bona idea que vagin per ells mateixos perquè siguin més autònoms. 

En aquest cas, també em sembla una bona pràctica ja que s'ha de crear un bon vincle afectiu en tot moment i el canvi de bolquers duu implícit un moment íntim en el qual els nens s'han de sentir segurs i estimats. 

Però per altra banda, he de dir que no sempre es pot fer un canvi de bolquers de manera idílica ja que si per exemple tenim altres 10 nens esperant i estem tots sols a l'aula, pot convertir-se en una tasca dura i difícil de dur a terme. 

Seria interessant preguntar-nos si tots els nens reben la mateixa estima o només són alguns, així com si la mestra tracta a tots els nens de la mateixa forma. 

Una proposta de millora seria treure el canviador a l'aula en lloc d'estar dins el bany, ja que així podria tenir més controlats a la resta dels nens i potser el moment del canvi fos més tranquil i relaxat. 

• Bona pràctica: El canvi de bolquers. 

Segons Iratxe, una molt bona pràctica seria aquesta perquè el ritual per pujar al canviador és molt bo: el nen va tot sol i té el temps que necessita. 

M'agrada aquesta bona pràctica perquè es veu que es respecta el temps dels infants i els seus diferents ritmes. 

A més a més, el fet de que l'infant pugi tot sol al canviador crea una bona autonomia en el nen. 

Així doncs, he de dir que  a la meva classe, som nosaltres, la meva tutora o jo els que pugem als infants fins el canviador i m'agradaria poder traslladar aquesta pràctica de pujar tots sols a la meva aula. 

• Bona pràctica: Rentar-se les dents. 

Els nens han començat a seguir com a rutina el fet de rentar-se les dents. 

Em sembla una bona pràctica ja que així, des de petits, els nens van incorporant als seus hàbits d'higiene aquesta tasca tan important i fonamental al llarg de la vida. 

He de dir que després de parlar amb la meva tutora de l'aula, em va dir que abans ella també seguia aquest hàbit però que els nens s'embrutaven massa i que posaven tot el bany ple d'aigua, i va ser per això que va llevar aquesta rutina de la vida d'aula. 

Així, m'agradaria posar de manifest que em sembla una pràctica dolenta que pel fet que els nens s'embrutin, hàgim de llevar un hàbit que em sembla fonamental. A més a més, és obvi que els nens posin tot ple d'aigua...SON NENS, i la meva proposta seria introduir de nou el fet de rentar-se les dents però incorporant normes que recordaríem tots els dies perquè els nens les anessin interioritzant. 

A més, seria una bona pràctica parlar amb els pares perquè existeixi una continuïtat entre allò que es fa a l'escola i allò que fan a la llar, pel fet que així entre tots, farien una bona tasca amb els nens i aquests se sentirien orgullosos de sí mateixos a la mateixa vegada que anirien sent cada dia més autònoms, la qual cosa els portaria a tenir una millor auconfiança i una millor autoestima. 

• Bona practica: El menjar és molt autònom. 

En aquest cas, la bona pràctica consisteix en què es deixa que els nens agafin el menjar que volen, paren la taula, la quiten, recullen els plats i els coberts, i fins i tot, es lleven els pitets i els duen a un cub que hi ha per a tal fi. 

Aquesta em sembla una bona pràctica ja que al meu centre on estic fent les pràctiques se segueix un mateix estil i estic molt d'acord amb el que explica la meva companya: els nens se senten autònoms i creadors del seu aprenentatge, a la mateixa vegada que van incorporant a la seva vida paraules tan importants com són la cooperació, la col·laboració i l'ajuda entre ells. 

• Bona pràctica: La interacció amb les famílies. 

Segons la meva companya existeix una gran i bona interacció amb les famílies. 

Aquesta pràctica també em sembla fonamental en la vida diària d'aula i fora d'ella ja que és imprescindible crear un bon vincle afectiu no només amb els nens sinó també amb les seves famílies ja que així es crearà un ambient relaxat i ple de confiança. 

Sobre aquesta bona pràctica que va sortir al seminari, la mestra d'aquesta assignatura va fer una proposta de millora: parlar amb els pares mitjançant missatges al mòbil. Aquesta idea em sembla fantàstica ja que qualsevol problema que pogués sorgir, els pares estarien al moment en contacte amb la tutora dels seus fills. 

En aquest cas he de dir que la meva tutora de les pràctiques segueix aquest estil però en lloc de amb missatges, ho fa amb trucades de mòbil, ja que els pares deixen diferents telèfons de contacte per si la mestra té una pregunta o hi ha algun aspecte important que és necessari preguntar. 

Però també hauríem de fer-nos algunes preguntes, com per exemple: responen tots els pares a les comandes de la mestra tutora? són tots iguals de receptius? Es genera un bon vincle afectiu amb tots per igual?

Una bona pràctica!

• 1.- Descriu una bona pràctica i posa-la un títol. 

ACTIVITATS QUE DESPERTEN LA CURIOSITAT I MOTIVEN ALS NENS

La mestra tutora de l'aula on estic fent les pràctiques sempre pensa moltes activitats adients pels dies de la setmana, i aquestes sempre són diferents i agraden molt als nens, com per exemple, tal i com vaig exposar el dia del seminari, va portar a l'aula diferents tipus de flors perquè els nens les oloressin, les tastaren, les toquessin, etc. 

• 2.- Grups d'infants, espai, jornada. 

La temporalització de l'activitat va ser d'una hora i varen treballar amb tot el grup classe. 

En primer lloc varen explicar en l'assemblea en què consistiria l'activitat i varen posar unes normes perquè hagués un ambient tranquil·litzador. Aquestes normes varen ser les següents: 

- Els nens sortirien d'un en un a olorar i tocar les flors. 

- Havien de respectar el torn dels seus companys. 

- Havien de dur les mans a l'esquena per olorar i després ja podrien tocar. 

- Cadascú podia dir-nos quin era la que més li agradava. 

Una vegada que varen establir les normes, els nens es varen col·locar en rotllana i varen sortir d'un en un, amb la mà a l'esquena per olorar les flors i ens anava dient quina era la que més li agradava. 

• 3.- Característiques del grup. 

El grup, com es coneix des de el primer nivell (0-1 any) és un grup molt cohesionat, que treballa conjuntament i s'ajuden entre els nens en tota ocasió. 

• 4.- Objectius, àrees. 

Pel que fa als objectius, varen ser els següents: 

- Discriminar olors a través d'estímuls sensorials. 

- Tastar i tocar les diferents classes de flors. 

- Conèixer les estacions de l'any. 

- Prendre consciència del pas del temps a través del naixement de les flors. 

En quant a les àrees treballades, serien les següents: 

- Apropament a la naturalesa. 

- Coneixement del medi natural. 

- Tenir cura de l'ambient. 

- Actuació sobre els objectes provocant reaccions, canvis i transformacions, observant i verbalitzant els resultats i emocions viscudes. 

El que es pretén afavorir amb aquesta activitat són els processos de descobriment i representació dels diferents contextos que composen l'entorn infantil a través de la inserció reflexiva i participativa. 

Així, gràcies a aquesta bona pràctica, el nen pot investigar, explorar, identificar i reconèixer sensacions i emocions que li provoquen els sentits. 

• 5.- Fonaments.

Els fonaments en els quals podem basar aquesta bona pràctica seria la necessitat d'assentar els fonaments que permetin accedir a la informació als infants de manera vivencial i significativa, estimulant-los a mantenir la inclinació per aprendre durant tota la vida. 

També m'agradaria posar de relleu que és molt necessari fer un aprenentatge significatiu i què millor manera de fer-ho amb l'estació de l'any en la qual estem, aprofitant els elements que ens regala per despertar la curiositat dels nens en un entorn real i quotidià. 

• 6.- Interrogants, dilemes o dubtes. 

Tal i com he dit al títol, pensar diferents activitats que motivin als nens pot ser considerada una bona pràctica però també he de dir que en aquests 3 mesos que duc al centre, mai hem repetit cap activitat, doncs aquesta crítica pot fer que aquesta pràctica no sigui tan bona com jo pensava. 

Així, ja que afirmo que està molt bé pensar diferents activitats, si aquestes ens han donat bones experiències, per què no les repetim? Per què no les fem altre dia incloent, a més a més, altres elements que provoquin noves experiències i descobertes? 

Per altra banda, la mateixa tutora de l'aula em va dir que havia estat una activitat molt difícil pels nens, ja que aquests són massa petits i no eren capaços de reconèixer la majoria dels olors, excepte el del cafè. 

Doncs, jo em pregunto...si l'activitat ha tingut algunes errades, per què no la tornem a fer però amb altres elements? I si la fem amb grups més reduïts? 

• 7.- Satisfacció o valor del centre. 

La satisfacció o valor del centre va ser bona perquè de cara a la resta d'aules va semblar una activitat molt adient pels nens de la nostra classe, ja que a la resta del centre no se'ls va dir els inconvenients que havien sorgit, com per exemple, que els nens no sabien el nom de les plantes que els havien posat a l'abast. 

• 8.- Pràctiques que no existeixen. 

Algunes pràctiques sobre les quals he parlat amb els meus companys i que al meu centre no hi existeixen serien per exemple: 

- La creació d'un bon vincle afectiu en el moment del canvi de bolquers. 

- Desenvolupar més l'observació i l'escolta activa. 

- Observar més les activitats dels nens per si ens poden oferir ells mateixos possibles activitats sorgides dels seus interessos. 

Per altra banda, i una vegada exposada aquesta bona pràctica, m'agradaria fer un llistat de criteris que ha de tenir qualsevol pràctica: 

- Hem de partir de les necessitats dels infants. 

- És molt important l'observació i la documentació.

- Practicar l'escolta activa per detectar possibles necessitats dels infants. 

- Respectar el ritme de cada infant, així com la seva identitat. 

- Hem de tenir en compte una bona avaluació i planificació, així com l'autovaluació. 

- La continuïtat de les activitats. Si es poden millorar, o reflexionar sobre elles per innovar. 

- Reflexió. 

- El vincle afectiu. 

- Flexibilitat. 

- Donar el temps necessari. 

Altres ingredients que són necessaris en una bona pràctica serien els següents: 

Per últim, seria interessant fer-nos la pregunta de si les bones pràctiques es poden traslladar a altre centres. 

Respecte a aquest tema, he de dir que penso que sí que es poden traslladar però sempre tenint en compte aspectes tan importants com els grups d'infants, els espais i materials oferits, els recursos econòmics, i sobre tot les ganes del docent de cada centre en particular per fer activitats adients pels nens. 

És a dir, que sí que penso que sí es poden traslladar però son molt els aspectes a tenir en compte.

Així, per exemple, n'Úrsula em va dir que li agradaria molt fer aquesta activitat en el seu aula, o al menys proposar-se-la a la seva tutora, però ens hem de fer algunes preguntes, com ara: Quines errades li poden sorgir, en el cas que la sorgeixin? Reflexionarà per millorar en el cas que hagi inconvenients o que el resultat no sigui l'esperat?, funcionarà? 

Font de documentació: Decret 71/2008, de 27 de juny, pel qual s'estableix el currículum de l'educació infantil a les Illes Balears.