Reflexions sobre alguns aspectes a millorar

Segons el missatge que em va enviar la meva tutora d'aquesta assignatura, hauria de reflexionar sobre alguns aspectes de les meves creences i la meva capacitat de col·laboració i ajuda. Així doncs, he volgut fer una gran reflexió sobre el moment que estic vivint ara mateix i l'estil docent de la tutora de l'aula en el qual estic fent les pràctiques. 

En primer lloc he de dir que arrel d’haver fet una primera reflexió, he recapacitat sobre les meves pròpies errades i la meva falta de capacitat per redactar un  text ja que mesclo les idees i això no fa que sigui fàcil entendre la lectura del document.

Per tant, m’agradaria ser més objectiu amb la situació que estic vivint i no ser tan subjectiu ni tan susceptible i veure les coses des d’una aspecte més real, així com fer una bona reflexió perquè crec que puc donar més de jo mateix i no fer unes crítiques tan destructives (en les quals només vaig veure tota una sèrie d’aspectes negatius de la meva tutora d’aula com per exemple que fa fitxes, quan en realitat fa altres activitats molt interessants) sinó una reflexió sincera i basada en uns arguments i una bona justificació.

Així, em centraré en un tema com és l’estil docent de la tutora dels “Tambors”, el grup - aula on estic fent les pràctiques, tot relacionat amb els materials i els espais de la classe i l’ús que es fa d’ells, així com la seva relació amb els alumnes i les famílies.  

En un primer moment només havia vist crítiques i pràctiques dolentes quan en realitat, i arrel d’haver reflexionat molt, es tracta, com explicaré més endavant, d’una mestra que viu per i per als nens, activa, entretinguda, que sempre busca l’aprenentatge dels nens i que s’envolta d’uns espais i uns materials adients per tal de provocar curiositat i motivació en els nens.

Per altra banda, l’estil docent de la meva tutora, segons ella, és un estil obert que fomenta l’aprenentatge significatiu a través de moltes activitats a la mateixa vegada que busca sempre la coherència en la seva manera de treballar inculcant als nens valors com la confiança i el respecte mutu, a través de la col·laboració, la participació i el diàleg.

Per tant, i després d’haver fet aquesta petita introducció, em centraré més en el tema que ens ocupa i intentaré donar una visió real de tot allò que estic vivint en aquestes pràctiques.

La tutora de la meva aula és una dona que fa pocs anys que ha acabat la carrera d’Educació Infantil però tanmateix, duu 30 anys treballant com a educadora de nens petits. Aquesta mescla d’anys treballats i el fet d’haver acabat fa poc la carrera, fa que en alguns moments tingui un estil docent una mica tradicionalista i a la mateixa vegada té pràctiques modernes, desenvolupant més aquestes últimes com veurem al llarg d’aquesta reflexió.

Així doncs, per començar amb el tema que ens ocupa i seguint a Lippit i Lewin, podem trobar diferents tipus de mestre, com ara:

-       El mestre autoritari, que inhibeix qualsevol iniciativa dels infants i mai saben el que faran a posteriori perquè no se’ls va avançant el que faran a continuació, creant així inseguretat i desmotivació per les tasques. La tutora del meu aula no entraria dins aquesta definició perquè sempre té en compte allò que volen els nens i sempre va avançant el que farem a continuació d’una tasca perquè la vagin interioritzant. Així, per exemple, un dia que va ploure massa i que els nens volien sortir al pati a pisar els bassals, vàrem canviar la planificació que havíem preparat i vàrem sortir al pati amb els nens amb un paraigües perquè gaudeixin d’aquell moment. Doncs, la meva tutora, tal i com em va dir a l’entrevista que li vaig fer, no segueix una rigidesa horària sinó que es va emmotllant a tot allò que vagi sorgint en el dia a dia.

Així mateix, sempre avança el que farem a continuació creant en els nens una gran estabilitat mental i facilitant la descoberta de les coses amb sentit i raó.

-    El mestre laissez faire (deixar fer). En aquest tipus de mestre, aquest no segueix unes pautes orientatives cap als nens, no els estimula ni reforcen la crítica positiva, així com no té uns objectius definits ni unes fites educatives clares.

Tampoc entraria dins aquesta definició la tutora ja que ella sempre segueix allò que diu el currículum d’infantil així com té uns objectius ben definits i unes fites molt clares: l’aprenentatge significatiu dels nens a través d’activitats motivadores que despertin la curiositat dels nens i que desenvolupin uns coneixements adients, millorant la seva capacitat d’atenció i la concentració en les tasques escolars.

Sí que és veritat que hi ha vegades que deixa que els nens facin joc lliure, però això, des del meu punt de vista, és molt bo ja que no totes les activitats que proposem als nens han de ser guiades i dirigides sinó que també els hem de deixar llibertat per desenvolupar les seves experiències i així aprendre dels seus errors i prendre consciència de la resolució de conflictes per ell mateixos.

-         El mestre democràtic. Que sempre valora allò que fan els nens fent que aquests adquireixin seguretat personal i una autovaloració positiva, així com unes bones habilitats socials. És en aquest tipus on puc ficar a la meva tutora d’aula ja que sempre té en compte allò que volen els nens i allò que necessiten per a un correcte desenvolupament. A més a més, gràcies a aquesta forma de ser, fa que els nens tinguin iniciativa per les coses, com per exemple, qual els preguntem que si volen fer puzles o jugar amb els materials de fusta, i són els nens els que trien el que volen fer.

Per altra part, al ser una mestra democràtica, fa que les normes que existeixen a la classe es posin entre tots, i així, crec que els nens les interioritzen millor i aprenguin millor el significat de la solidaritat, la cooperació i tot allò referit al que es pot fer i el que no (Anderson, B.).

Per exemple, quan anem a començar una activitat, per exemple la sessió de psicomotricitat, o quan fem els puzles, o juguem amb els blocs de fusta, són els nens els que diuen el que es pot fer (per exemple: respectar les construccions dels companys) o el que no es pot fer( espitjar als companys, barallar-se, no respectar el que fan els amics) i això fa que el grup sigui cohesionat i que es respectin els uns als altres, encara que com és lògic, en algunes ocasions es provoquen baralles, però aquestes entren dins de la lògica ja que estem tractant amb nens de 2-3 anys que estan començant a desenvolupar la seva identitat i la seva personalitat.

A més a més, no només diria que la tutora té un estil democràtic sinó que també es podria ficar en l’estil de Flanders, en el qual el mestre considera les idees i iniciatives dels alumnes i gràcies a aquesta actitud els resultats són molt més positius i les relacions que es generen entre els nens també són més positives. Tot això ho podem veure quan la mestra pregunta als infants  què volen fer i, quan ells són qui decideixen, es genera un ambient molt més relaxant a classe, els nens treballen millor i s’ajuden els uns als altres.

A més a més, la tutora no només ofereix una activitat als nens sinó que abans ho ha planificat tot, observa i després fa una avaluació, tal i com és necessari segons ens diu Jesús Alonso Tapia. Així, abans de la tasca, orienta les  fites a la que han d’arribar els nens (per exemple, conèixer el triangle) i centra l’atenció en l’estratègia que seguirà i va cercant l’origen de les dificultats i els mitjans per superar aquestes. Així mateix, durant el desenvolupament de la tasca, dóna als nens pistes que els ajudi a pensar mitjançant preguntes del tipus: com has fet això? Com has fet aquest dibuix?; i després de l’activitat, centra la seva atenció en allò que han aprés els nens, com ho han aprés i els errors que han pogut cometre, tant ella com els nens. 

Per últim, i en contra de tot allò que pensava en la meva primera reflexió, podria pensar que la tutora de l’aula es podria ficar totalment en el tipus de mestra tradicionalista, ja que en ocasions fa ús de les fitxes i no repeteix les activitats per millorar-les (aspecte que desenvoluparé seguidament) però sí que és veritat que després d’haver fet autocrítica amb jo mateix i haver reflexionat més sobre l’estil docent de la mestra, puc dir que no és molt tradicionalista, encara que té alguns indicis d’aquell estil.

Com ben bé vaig estudiar a l’assignatura de Psicologia de l’Educació, entre altres, un mestre tradicionalista és aquell que no té en compte els coneixements previs dels nens i es creuen que l’infant és una tàbula rassa que no sap res i que no té cap coneixement. Així, puc afirmar que la meva tutora no és així en absolut, ja que sempre té en compte allò que els nens saben, així com les seves necessitats. Així, per exemple, quan va començar la primavera, va preguntar als nens què sabien sobre ella, quin temps fa en aquesta estació, què passava amb els animals i quines activitats volien fer durant la primera setmana de l’arribada de la primavera. Així, els nens havien de preguntar als seus pares i al dia següent ens havien de contar tot allò que haguessin investigat per després fer activitats relacionades amb aquesta època de l’any.

Aquesta forma de treballar considero que és molt positiva perquè genera un bon aprenentatge ja que els nens viuen el present, amb activitats relacionades amb l’època de l’any en la qual estem, i a la mateixa vegada que van aprenent, van  prenent consciència del pas del temps i tenint vivències reals, com per exemple, la que he dit abans de pisar els bassals del pati sense haver de dur molta roba perquè ara no fa tant fred.

Ara bé, sí que he de dir que quan he afirmat abans que té alguns indicis de tradicionalisme, em refereix per exemple a treballar amb fitxes, ja que la majoria dels dies de la setmana fem alguna abans de sortir al pati (10.30 a 11.00), com ara: per treballar la rodona, el triangle, els colors, els animals, la poma, etc, i amb aquesta pràctica sí que no estic d’acord, ja que treballar d’aquesta manera comporta pensar en una concepció determinada de la infància: unívoca, lineal i homogènia que venen pensades pels adults. Amb les fitxes penso que es perd el valor expressiu independent de cada nen ja que es parteix que tots són iguals i tenen els mateixos ritmes quan no és així, ja que cada nen és un món diferent i així és com hem de tractar-los.

A més  a més, justament les fitxes van en contra del pensament de la meva tutora que em diu que vol que els infants tinguin un aprenentatge significatiu i amb elles, des del meu punt de vista, es produeix un aprenentatge lineal, acumulatiu i parcel·lat, ja que cadascuna ensenya una cosa com per exemple les fruites, les formes geomètriques, en lloc de mesclar diferents temes i diferents llenguatges que no imposin un resultat igual per a tots els infants.

Per altra banda, i encara que no estic d’acord amb l’ús d’aquest material, també he de dir que aquesta pràctica docent es contraresta amb l’aprenentatge vivencial que genera la tutora de l’aula, ja que per exemple, un dia que va donar als nens fitxes sobre flors perquè havia arribat la primavera i les havien de pintat, al terme de dos o tres dies va portar a classe diferents tipus de plantes (herbasana, herballuïsa, flors de taronger i d’azahar, menta) perquè els nens les toquessin i les oloressin. Així, vaig poder veure la diferència que va haver en la forma de treballar dels nens, ja que amb les fitxes, encara que se’ls va veure entretinguts, varen estar només deu minuts abans de dispersar-se i amb les plantes que va portar a classe hem estat diversos dies i als nens cada dia els agrada més l’activitat, ja que ara hem incorporat altres tasques com per exemple, tapar-nos els ulls i esbrinar de quina planta es tracta.

Per altra banda i agafant aquesta última idea que he exposat, he de dir que el fet de repetir les activitats que hem fet però modificant les errades que hàgim pogut cometre, no és una pràctica que la tutora dugui a terme sempre, sinó que ho fa puntualment, i així com sempre està pensant en moltes activitats per fer  amb els nens, penso que hauria de proposar menys i incidir i millorar aquelles que hàgim fet.

Així mateix, així com en la meva anterior reflexió vaig pensar que la meva tutora no admet cap crítica, ara que veig millor, ara que miro amb altres ulls, m’he adonat que sí que valora allò que proposo. Vegem-ho amb un exemple: l’altre dia vàrem fer unes fitxes amb les formes geomètriques (quadrat, rodona i triangle) i de forma respectuosa vaig dir-la que no m’agradaven massa les fitxes i que podíem treballar aquestes formes d’altra manera. Així, al dia següent, em va sorprendre ja que va anar a la sala de psicomotricitat i va agafar tres objectes amb aquelles formes. En primer lloc els va preguntar als nens de quines formes es tractaven, després les va posar al terra i els va dir als nens, que d’un en un havien de cercar per tota la classe formes paregudes i les havien de posar al lloc corresponent. D’aquesta manera els nens varen treure un conte quadrat, un plat rodó, un triangle que tenim d’instrument musical, entre altres.

He de dir que va ser una sorpresa molt agradable per a jo i que la pròpia mestra es va adonar que els nens havien estat més entretinguts   i més motivats. Ara bé, també he de dir que encara que vàrem estar molt contents amb el resultat, la mestra ha continuat fent ús de les fitxes, encara que ja no les treballa tant, i jo crec, que amb el temps, potser que quasi no faci ús d’elles.

Per altre costat, i ja que he introduït el tema dels materials, volia parlar una mica sobre els que tenim a classe i l’ús que es fa d’ells.

En aquest sentit, he de dir que els materials que tenim a l’aula em semblen molt adients ja que per un costat tenim materials estructurats, com ara: instruments musicals (trompetes, flautes, tambors), puzles, blocs de fusta; i per l’altre costat tenim molts materials fets de reciclatge i altres materials casolans que fan que els nens els vegin amb quotidianitat ja que igual que els tenen a l’escola, també els poden veure a la seva llar, o en altres entorns propers a ells, com per exemple, taps d’ampolles de plàstic, cotó, pedres, sorra, rotllos de paper higiènic i fins i tot, també en tenim instruments musicals fets per els mateixos infants: com per exemple: llaunes que són tambors plens de cigrons, o maraques plenes de sorra i també palletes de plàstic que fan l’ús de flautes.

En realitat, he de dir que dóna molt de gust entrar a la meva aula i en concret al magatzem que tenim dins la classe perquè està ple d’objectes que motiven l’interès i curiositat dels nens. A més a més, no puc dir que aquests estiguin sempre amagats al magatzem sinó que molts dies la mestra els trec d’allí i els nens fan ús d’ells, provocant així noves experiències perquè hi ha vegades que els mesclem, com per exemple un dia vàrem treure els taps de plàstic i els vàrem mesclar amb els blocs de fusta, fent així nous experiments, i per tant, fent allò que tant m’agrada a jo que és repetir una activitat que ha sortit bé però introduint nous materials per provocar noves descobertes.

Per altra banda, també volia parlar dels espais de la meva classe i d’aquesta en general. Així doncs, en primer lloc he de dir que el meu aula és molt lluminós i molt espaiós i per tant invita a quedar-te, a què hagi vida dins d’ella, ja que té molt de colorit, molts materials a l’abast dels nens i a més a més és una aula molt acollidora.

Per tant, compleix amb els paràmetres de la qualitat dels espais dels quals ens parlen Ceppi, G. I Zini, M. (1998). Així doncs, podem veure com es compleix amb l’habitabilitat en el sentit de què és un lloc on apeteix quedar-se, còmode, càlid, amb mobiliari que estableix un ordre i un sentit lògic (està dividit per racons que afavoreixen l’aprenentatge dels nens en diferents formes d’agrupaments); també veiem el paràmetre de la identitat, ja que l’aula ens conta la història particular de cadascú dels nens, amb les seves fotografies, els àlbums de vida dels nens, els contes que han anat duent al llarg d’aquest any, les seves activitats com per exemple els seus dibuixos, les seves manualitats; el paràmetre de la relació, que segons com està distribuïda la meva classe provoca relacions entre els nens i la mestra i entre els nens mateixos, i a més a més són relacions de diferents agrupaments, ja que tan prompte podem veure grups de dos, tres o més nens i fins i tot podem trobar a tota la classe junta per exemple al moment de l’assemblea, o quan ajuntem totes les taules perquè juguin amb els cotxes o els blocs de fusta, moments en els quals es donen relacions molt profitoses perquè gràcies a aquesta forma de treballar els nens s’ajuden i treballen junts, fomentant així un valor tan important com la cooperació i el fet de compartir joguines i objectes.

Altres paràmetres que compleix el meu aula són: el de constructivitat (ja que com he dit abans, tenim molts i diferents materials que provoquen, que motiven i que desperten la curiositat dels nens a través de la manipulació, l’experimentació i el joc; i el paràmetre de la comunicació, ja que els nens es comuniquen entre ells gràcies a la distribució de l’aula, perquè per exemple no estan asseguts sense que es vegin les cares sinó que se senten en rodona per tal de què parlin còmodament.  

Així doncs, com he dit abans, l’aula està dividit en racons que generen bons i grans relacions entre els nens.

A més a més, la tutora de la classe va canviant els racons segons els trimestres, i, per exemple, com ara estem a la primavera, ha llevat alguns racons referits a l’hivern (com el de la roba d’hivern) i ha posat altres com per exemple la perruqueria per tallar el cabell perquè ara no fa tant de fred, o els dels animals, les flors i les plantes, i fins i tot ha introduït un racó que m’agrada molt, el qual és el de la natura, i en aquest, ha portat a classe una tortuga de la qual s’han d’encarregar de tenir cura d’ella els nens cada dia, així com d’unes tomateres que hem plantat gràcies a l’actuació d’uns pares en el dia del protagonista i així els nens estan vivint aquesta estació de l’any de manera real, així com prenen consciència de tenir cura dels éssers vius.

No obstant això, i en quant al paràmetre de la comunicació, si que trobo que, encara què l’aula està adientment distribuït per racons, jo delimitaria algun d’ells perquè els nens tinguessin més intimitat si en algun moment la necessiten. Per això, he proposat a la meva tutora que podrien fer un racó de la lectura en el qual, si un nen vol estar tot sol per llegir, o per pensar o simplement, perquè necessita estar en silenci, pugui estar sense que cap altre company li molesti amb les seves activitats. Referit a aquesta qüestió, la tutora m’ha dit que ho farem més endavant quan els nens s’hagin cansat dels racons que estan posats ara a l’aula.

Per altra banda, i en quant a què és un tema que considero essencial, m’agradaria parlar de la relació de la mestra amb els alumnes i amb les famílies.

Així, en quant a la relació de la tutora amb els nens, he de dir que aquesta em sembla molt bona i adient, ja que presenta una sèrie d’estratègies que faciliten que els infants vulguin aprendre. Per tant, la mestra sempre troba despertar la curiositat dels nens enfrontant a aquests a activitats noves, sorprenents (com el dia que vàrem fer una càmera de fotos pels pares, o el dia que va portar a classe diferents tipus de teles perquè els nens les toquessin i veiessin diferents tipus de textures) així com va mostrant sempre la rellevància de la tasca, connectant els interessos dels alumnes amb allò que fan (com per exemple el dia que volien sortir al pati per pisar els bassals). Així mateix, sempre té en compte els seus coneixements previs i es preocupa de què els alumnes entenguin les consignes que se’ls va donant, ja que tal i com he dit anteriorment, sempre va contextualitzant el que anem fent i el que farem i així els nens saben dur un ritme adequat.

També noten o se senten escoltats per la tutora, ja que quan ploren, o quan tenen un problema que no saben solucionar, acudeixen a ella i aquesta sempre té un moment per a ells, i així, al llarg d’aquests anys, ha generat un gran vincle afectiu amb els nens.

Relatiu a aquest tema, he de dir que com els nens duen junts des de molt petits, des del primer nivell (0-1 any), són un grup molt cohesionat i que s’ajuden mútuament en moltes ocasions, així com saben compartir les joguines. Per exemple, els dies que traiem els blocs de fusta, encara que com és lògic que es barallin per algun bloc, la majoria de les vegades treballen junts i fan construccions de manera conjunta i he de dir que aquests moments, són impagables perquè és una delícia veure com els nens gaudeixen i ens transmeten el sentit de la cooperació i el treball conjunt.

Per altre costat, i en quant a aquesta forma de treballar de la mestra i en relació amb els alumnes, sí que trobo que la tutora hauria de fer una pràctica que he aprés al Grau i que és la verbalització i representació de les tasques que fan els nens. Sí que és veritat que s’ho he proposat en diferents ocasions, però penso que no li agrada massa perquè quasi mai ho fa. El cas és que al menys ho he parlat amb ella i li he justificat aquesta bona pràctica ja que considero que després de fer una tasca, als nens els agrada contar-nos als adults tot allò que han fet perquè se senten orgullosos i senten que els escoltem, però no solem fer-ho diàriament sinó molt esporàdicament.

Jo, com alumne en pràctiques, per exemple després de la sessió de psico sí que els faig que em contin allò que han fet, amb quin han jugat, què han construït, i he de dir que als nens se’ls veu molt emocionats quan em conten les activitats que han desenvolupat i amb qui. També és veritat que així com abans veia tot negatiu i pensava que la tutora no tenia en compte les meves idees, ara que veig amb altres ulls, he de dir que sí que té en compte les meves idees perquè sinó, no em deixaria fer aquesta representació-verbalització en cap moment, i tanmateix, la faig en quant tinc ocasió.

Avui, sense anar més lluny, al moment de l’assemblea, els he dit als nens que em contessin el que havien fet el cap de setmana i, establint la norma de respectar el torn de paraula dels companys, m’han contat que havien anat a la platja, altres havien anat al castell medieval i un llarg de vivències que els nens em contaven emocionadament.

Per altre costat, i encara que penso que guia les activitats dels nens en massa ocasions, per exemple quan els nens estan jugant al racó de l’hospital lliurement els diu que es posin els barrets o que agafin altres objectes que tenen abandonats, o que juguin amb altres companys, sí que he de dir que gràcies a algunes intervencions d’ella, els nens continuen amb la tasca de manera diferent, generant noves descobertes, i per tant, una vegada més, abans havia fet una crítica destructiva en lloc d’una crítica constructiva o una reflexió objectiva.

Tant amb les seves consignes com quan els ofereix elements als nens perquè treballin lliurement, ha aconseguit allò que ens proposen Bacas, P. I Martín Díaz, M., que no és altre cosa que aconseguir nens o alumnes curiosos, que tinguin interès per les coses noves, que explorin, manipulin i que vulguin complexitat.

Així, m’he adonat que en moltes ocasions, els nens es desmotiven perquè duen una estona fent una activitat, per exemple jugar amb plastilina, i de sobte els dóna ganivets i els nens tornen a motivar-se per la tasca, ja que provoca la curiositat d’aquells, i per tant, que hagués ocorregut sinó hagués intervingut la mestra? Potser els nens l’haurien abandonat, i tanmateix tornen a reprendre-la i a jugar amb interès.

Per contra, i seguint a aquelles dues autores, el que no aconsegueix la tutora amb la seva actuació són alumnes cercadors d’èxits que només volen competició i que necessiten prestigi i l’estima del professor i els companys en tot moment, ja que els està ensenyant a ser autònoms en molts moments i a més a més, els ha inculcat que en qualsevol tasca, tots som guanyadors ja que al menys, han participat en l’activitat.

O sigui, que encara que dirigeix en algunes ocasions les activitats dels nens, sí que els deixa autonomia i independència, encara que potser que jo, des del meu rol de practicant, pensi que dirigeix massa, però ara, amb des d’aquesta nova perspectiva, crec que era una idea errònia. Vegem-ho amb un exemple: un dia vàrem fer una activitat amb pasta (macarrons) i un dels nens no volia participar. La tutora em va dir que si el deixaven el seu temps, estava segura que s’afegiria i participaria. I així va ocórrer, després de dir al nen una segona vegada que si volia jugar amb els seus companys, i després de passar una estona, el nen es va incorporar a l’activitat i va gaudir molt. Doncs, després vaig parlar amb la tutora i li vaig dir que potser no hauríem d’haver-nos ficat tant en si volia o no jugar, i la mestra em va dir que si no li haguéssim incitat una mica, no hauria gaudit com la resta dels companys, i això, em sembla correcte i de molt bona pràctica, ja que el nen necessitava el seu temps per incorporar-se i al final no volia ni tan sols deixar l’activitat perquè li havia agradat molt.

Per últim, com he dit abans, altre aspecte que considero essencial en l’estil docent d’una mestra és allò relatiu a l’estil comunicatiu amb les famílies i penso que no puc deixar de parlar sobre aquest tema ja que considero que la tutora fa un gran labor en aquest punt.

Seguint a Gema Paniagua (2009), “el estilo de comunicación que utilizamos con la familia es determinante en las relaciones que establecemos con ellas”.

Així, és important destacar la comunicació quotidiana que s’estableix en el dia a dia entre la tutora i les famílies: en aquest punt he de dir que existeix un gran contacte entre ambdues parts, tant a l’entrada com a la sortida dels nens, moments en els quals es parla de les necessitats dels infants, del que hem fet durant el dia a l’escola, o si un nen ha passat una mala nit i per tant ho haurem de tenir en compte a l’hora de proposar activitats i demanar la participació del nen.

La mestra del meu aula sempre empra un to amable, proper i educat que inclou la mirada, el somriure i gestos corporals que transmeten confiança als pares. Així mateix, gràcies a la seva implicació amb els nens, amb la classe i amb l'escola en general, proposa, demana i aconsegueix la col·laboració dels pares dels alumnes. D'aquesta manera, en aquests 3 mesos que duc al centre, ja he pogut viure diversos "dies del protagonista" en els quals les famílies s'impliquen amb tot allò referit a l'educació dels seus fills i passem entre tots, un moments molt divertits i inoblidables a la mateixa vegada que enriquidors en quant a tot allò educatiu

Espero que amb aquesta reflexió hagi pogut quedar clara la meva capacitat de reflexionar, de col·laboració i d'ajuda, ja que em considero una persona molt sociable, empàtica, dinàmica i molt treballadora. 

Igualment, penso que sóc una persona en la qual es pot confiar, que sap respectar a la resta que li envolta i que sempre intenta tenir un somriure per a tothom, ja que una de les meves majors virtuts és l'alegria interior i la positivitat que tinc. 

Les competències que he treballat en aquesta entrada han estat aquelles que es troben dins l'apartat 2: "reflexiona sobre el seu procés d'aprenentatge" i l'apartat 3: "reflexiona sobre el funcionament del centre", ja que he intentat fer una gran reflexió coherent i sincera a la mateixa vegada que he tingut respecte per tot allò que m'envolta en aquests 3 mesos que duc de pràctiques.