Comparació de diversos tipus de jornades

Hem intercanviat entre els companys que estem fent pràctiques una jornada típica d'un dia i a continuació exposaré les diferències que trobo amb un dia típic a la meva escoleta, així com també exposaré aspectes que m'agradaria que es fessin al meu centre i que podrien millorar el dia a dia:

Amb n'Úrsula, que està fent les pràctiques a Ca'n Cantó, en la classe de "els grossos 2" (2-3 anys), en primer lloc i referit als espais, he vist que a la seva escoleta, han de compartir els banys entre les aules  i si per un costat em sembla una bona idea perquè així els nens poden compartir experiències i els nens poden aprendre a ser autònoms entre ells gràcies a l'observació (els més petits aprendran dels majors), també he de dir que em sembla una mica incòmode ja que ajuntar en un bany tanta quantitat de nens pot crear moments d'angoixa tant per a ells com per a nosaltres, ja que quan els nens han d'esperar el seu torn es posen molt nerviosos perquè sempre volen ser els primers.

De totes maneres, després de preguntar a Úrsula si és difícil de dur la situació, em va dir que no, que com els nens ja ho saben, ho prenen com a una rutina i ho duen molt bé, i fins i tot comparteixen tot el que hi ha dins del bany. Per tant és altre forma de realitzar els hàbits d'higiene i control d'esfínters diferent al meu cas i, encara que em sembla més incòmode, potser que quan ja has treballat així, t'acostumes i no genera tants problemes com jo penso.

Altre aspecte que em sembla interessant és el fet de tenir una caixa on és el "pato quac", un peluix que parla als nens i els ajuda a fer tasques com passar llista o mirar el temps meteorològic.

Em sembla una molt bona idea de tenir un ordre dins l’aula, ja que aquest peluix és qui decideix quin serà el capità del tren, o l’estela del dia. Així, he de dir que a la meva classe no es segueix cap criteri perquè un nen surti a passar llista o mirar el temps, i tots tots els dies es produeixen disgustos, plors i baralles perquè la meva tutora sempre pregunta qui vol ser el que faci el taulell d’assistència i com és lògic tots ho volen ser, creant així cada matí moments d’angoixa fins que s’elegeix a un dels nens que farà totes aquestes activitats.

Per tant, amb aquesta pràctica i tal i com he parlat amb n’Úrsula, sempre hi ha un ordre a l’aula i es respira un bon ambient, al contrari que en la meva classe que cada matí és un suplici perquè els nens cada dia es barallen.

També he de dir que he intentat traslladar aquesta idea a la meva tutora de pràctiques, però una vegada més, no m’ha escoltat, ja que sempre sembla que es nega a fer qualsevol canvi que pugui acabar en un millora en tots els sentits.

En tercer lloc, també m’agrada el fet del moment de rentar-se les dents. Penso que és una bona manera perquè els nens vagin interioritzant els hàbits d’higiene, i m’agradaria molt que els nens ho fessin al meu aula, però després de parlar-lo també amb la meva tutora, em va dir que ja ho va fer fa molt de temps però els nens es tacaven massa i que no la mereixia la pena. Una vegada més, totes aquestes situacions em decepcionen perquè espero que si algun dia sóc mestre, sempre escolti totes les noves propostes i no em quedi assentat en un espai i temps inamovible.

En quant a l’autonomia dels nens, he de dir que estem al mateix nivell ja que els nens saben posar-se i llevar-se les sabates ells tots sols, així com van al bany sols i mengen i agafen els coberts sense cap problema. Per tant, en aquest punt sí que estic content perquè si que s’aconsegueix treballar l’autonomia amb èxit.

Altra bona pràctica que trobo a faltar és el moment de la representació després de fer psicomotricitat. Encara que s’ho he demanat moltes vegades a la meva tutora, aquesta sempre em diu que no ho considera necessari, però hi ha hagut vegades que he fet jo tot sol la sessió de psico i els nens, quan acaben i els pregunto que què han  fet a psico, els agrada moltissim contar tot allò que han fet i que han sentit. Aquesta és una pràctica que hauríem de fer sempre, però com que a ella no li agrada, no es fa, així com tampoc fem una representació amb dibuixos ni plastilina, i penso que aquesta seria una molt bona manera d’expressar-se els nens.

Aquesta forma de treballar ja la vaig veure l’any passat al Col·legi de l’Urgell, a Sant Josep, i he de dir que els nens gaudeixen molt d’aquesta representació ja que se senten escoltats i això és fonamental per a ells.

Pel que fa als control d’esfínters, com hem pogut veure, seguim les mateixes rutines, així doncs, no trobo cap diferència entre ambdues escoles.

Per últim, en quant a l’acomiadament, també trobo que treballem igual, ja que és el moment en què els pares venen a recollir als seus fills i s’intercanvien informacions importants de la jornada entre els pares i la mestra

Altra jornada d'altra companya és la de Marta,  Escola Mafalda. Classe de 2-3 anys.

Després de parlar amb ella, he arribat a la conclusió que no hi ha quasi diferències amb la meva joranda, ni en quant a horaris ni espais ni materials.

Així, en quant als horaris, rutines, etc, entren a la mateixa hora que al meu centre, i es fa joc lliure, igual que nosaltres. Després es fa l’assemblea i es passa llista.

En quant a les rutines, seguim les mateixes: rentar-nos les mans, controls d’esfínters, hàbits d’higiene en general.

En quant al temps, per exemple, a l’hora de fer psicomotricitat, que nosaltres la fem els dimarts i els dijous, nosaltres la fem de 10.00 a 11.00 ja que després fem el control d’esfínters i sortim al pati.

De la mateixa manera que n’Úrsula, fan representació després de fer la sessió de psico, al contrari que nosaltres que no la fem mai.

En quant als materials, pràcticament tenim els mateixos: construccions, puzzles, castells, animals, etc.

I en quant als espais, després d’haver anat a veure la seva escoleta, he de dir que el nostre centre és més espaiós i amb més lluminositat. Per exemple, al pati, na Marta ens parla d’un arener i nosaltres en tenim quatre i a més a més molt espaiosos.

Per últim, trobem el ritual de sortida, en el qual, na Marta fa una assemblea per parlar del que han fet en el dia i el que ha succeït. Aquesta em sembla una bona idea ja que els nens tornen a interioritzar el que han fet i es practica l’escolta activa entre tots nosaltres. Aquesta pràctica no em sembla una mala idea, però també m’agrada com ho fem nosaltres: tornem del menjador, fem el control d’esfínters, els hàbits d’higiene, una estona de joc lliure i llevem la foto de cadascú del taulell d’assistència.

Altra jornada és la de Tànit, que es troba fent les pràctiques a Can cantó. Aula dels Grossos 1 (2-3 anys).

Igual que n’Úrsula i jo, fem l’escola matinera de 7.30 a 9.00 per després ajuntar-nos tots els nens a un mateix aula fins que arriben les 9 del matí i comença l’arribada dels nens i cadascú se’n va a la seva classe.

Després se’n van al menjador com nosaltres, i després és el moment de l’assemblea.

Un fet que m’ha cridat l’atenció ha estat que segons na Tànit, si els nens estan molt nerviosos un dia, no fa l’assemblea. Això no em sembla una bona pràctica ja que, si treballem així amb els nens...com aprendran les normes? I les rutines? I els diferents hàbits tan necessaris per a ells?

Pel que fa a l’autonomia dels nens, també segons na Tànit, com els nens es posen nerviosos, la tutora els lleva i els posa els mitjons i les sabates a l’hora de fer la sessió de psico. Ni la Tànit ni jo estem d’acord amb aquesta forma de fer feina, ja que pensem que inculcant als nens bones maneres i bones rutines, podem crear éssers autònoms i independents. Però es veu que aquesta tutora es ve sobrepassada per determinades situacions i no sap com solucionar-les.

Per tota la resta, la seva jornada no es diferencia massa de la meva: després se’n van a la classe a fer activitats, al menjador, realitzen els hàbits d’higiene i es preparen per l’acomiadament.

Altra jornada és la de  Paula Tur. Escola de Cas Serres. Les maraques (2-3 anys nouvinguts), que fa les pràctiques en la mateixa escola que jo. 

Al tractar-se del mateix centre que el meu, he de dir que seguim un horari idèntic pràcticament en tots els sentits, exceptuant, òbviament moments com la sessió de psico, que ella fa els dilluns i els dimecres.

Tant els seus nens com els meus, s’ajunten a la meva classe amb la meva tutora, i després cada nen se’n va, a les 9.00 del matí, a la seva aula per a la rebuda dels infants.

Després ve l’esmorzar, els hàbits d’higiene, diferents activitats, pati, altra vegada activitats, menjador i per últim l’acomiadament.

Sí que he de dir que com la seva tutora és la directora, pràcticament està ella tota sola a l’aula quasi sempre, i duu el pes de la jornada del dia. Aquest aspecte em sembla dolent en el sentit de què estem en pràctiques i no hauríem d’estar amb els nens tots sols, però la directora així ho ha decidit i no podem fer res. Per altra banda, crec que així na Paula aprendrà més i sabrà com solucionar molts conflictes, ja que al menys, ella té una actitud molt activa envers els nens, no com jo que tinc una actitud totalment passiva perquè la meva tutora no em deixar fer res.

Per tant, en quant a la jornada de na Paula, no trobo moltes diferències ja que pràcticament fem el mateix. A més a més, hem de pensar que les nostres tutores duen 25 anys al mateix centre i fan sempre el mateix i de la mateixa manera, sense  cap canvi i amb una actitud molt tradicional.

Primeres reflexions sobre l'assignatura

Crec que avui és un bon dia per fer les meves primeres reflexions sobre aquesta assignatura, perquè em sento feliç i content del moment personal i professional que estic vivint en aquests moments. 

Sento que avui és com si s'hagués encès una bombeta dins el meu cap que m'ajuda a analitzar les coses des d'una perspectiva més objectiva i més crítica, i això, en gran mesura, és gràcies a aquesta assignatura i la forma en què està enfocada. 

Així, en primer lloc volia recordar que els primers dies en què vaig tenir contacte amb aquesta assignatura, les meves impressions eren de dubtes i de no entendre el significat i funcionalitat d’aquesta assignatura ja que em semblava que el contingut i els objectius eren els mateixos que en el Pràcticum I.

Ara bé, després d’aquest mes he arribat a altres conclusions que fins i tot, m’estan fent créixer com a persona, ja que em faig preguntes sobre el meu autoconcepte professional i personal, sobre el meu aprenentatge i sobre la meva tasca com estudiant en pràctiques, com per exemple, reflexiono sobre la meva autocrítica, el meu nivell d'empatia, la meva paciència, la meva creativitat, i en general, sobre els meus punts forts i febles, les meves virtuts i els meus defectes. 

Sí que és veritat que hi ha molt de contingut que es paregut entre ambdues assignatures, però pensant i reflexionant, he arribat a la conclusió de què es relacionen i complementen perfectament.

Les dues assignatures ens fan reflexionar sobre les nostres competències professionals i si en una ho fem sobre les pràctiques, en l’altra, a més de fer-ho sobre aquestes, també ens fa reflexionar sobre la persona en sí mateixa, a part de donar-nos pautes per analitzar l’aula i el centre des d’altres perspectives que en aquests dos anys de grau encara no havia vist.

Així doncs, amb aquest mes i mig que duc de pràctiques i llegint els mòduls d’aquesta assignatura he aprés o m’he adonat que estic aprenent cada dia a mirar les coses des d’altres perspectives. És com si fins ara només mirava al meu voltant però sense veure, i ara, tanmateix, veig, observo, analitzo i arribo a les meves pròpies conclusions, intentant fer que els meus punts més febles es converteixin en més forts cada dia. 

Per altra banda, l’ús de l’anàlisi DAFO m’ha fet obrir més els ulls i si al començament del curs veia tot positiu i no trobava cap crítica davant els primers dies de les meves pràctiques, ara, amb el temps, sóc capaç d’analitzar determinades situacions, avaluar-les, recollir dubtes que tingui i intentar solucionar-les o trobar camins diferents per canviar aquelles situacions, com per exemple determinats actituds que veig dins l'aula i el centre i que no m'agraden gens ni mica perquè segueixen mètodes molt tradicionals. 

També m’ha fet reflexionar que, encara que és molt difícil dur la teoria a la pràctica, sí que és possible,  i m’he adonat que ambdues van unides i són inseparables. 

Pel que fa a les competències, el fet de dividir-les en subapartats, fan que la tasca de posar les etiquetes i reflexionar sobre el dia a dia sigui més fàcil, ja que per exemple, una vegada que he interioritzat les competències, veig les situacions amb aquella perspectiva que m’he proposat i per tant, sóc més objectiu i arribo a conclusions més adients.

Per tant, penso que igual que el primer dia vaig preguntar a na Maria Rosa que per a què servia aquesta assignatura, ara puc afirmar que m’està ajudant molt com a persona i com a futur mestre, ja que m’està ajudant a reflexionar i  prendre mesures per  trobar solucions, per veure les coses des d’altres perspectives, per resoldre conflictes amb diferents eines, i com no, per innovar i tractar de canviar situacions que no m’agraden o que s’assimilen a creences que no considero adients o que no s’ajusten a la meva manera de ser.

Així que, per acabar amb aquestes primeres impressions, m’agradaria dir que igual que aquesta assignatura m’ha obert els ulls, espero que segueixi així i fins i tot, que millori per poder aprendre a analitzar situacions cada dia de millor manera. 

A més a més, gràcies a aquest bloc, podré anar veient la meva evolució i espero que quan acabi el quadrimestre pugui estar orgullós de jo mateix i del treball que hauré realitzat al llarg de tot aquest període de pràctiques. 

El cas de Nacho com a observador

Sóc en Nacho, estudiant de tercer de Grau d’Educació Infantil en la Universitat de les Illes Balears i estic fent les pràctiques a l’Escola Pública Cas Serres, Eivissa.

Són les 11.10 del matí, estem al pati del col·legi i els nens estan jugant lliurement en l’arener.

Estem observant la meva tutora del centre on estic fent les pràctiques i jo. De sobte veiem que un nen acudeix a nosaltres plorant perquè, segons ell, una nena li ha pigat.

La meva tutora s’aixeca del banc on estem, corre cap a la nena, l’agafa del braç i comença a cridar-la: “per què has fet això!” ; “això no es fa”.

Tot seguit duu a la nena cap a un arbre que hi ha al pati i li diu que es quedarà ahí fins que pensi el que ha fet i que quan ho hagi pensat, ha d’anar al nen i donar-lo un petó.

Quan ha passat una estona, aixeca de l’arbre a la nena i la dirigeix cap al nen, obligant-la a donar un petó al nen.

Cap dels dos nens volen mirar-se a la cara i els dos es posen a plorar perquè sembla que es troben incòmodes. Un perquè es creu que li tornarà a pegar i l’altra perquè no vol donar-li un petó.

La situació acaba deixant als nens de banda i cadascú se’n va a jugar amb altres companys.

La tutora em diu: “veus? Si és millor deixar-los perquè al final s’obliden de tot el que han fet i el disgust ens ho duem nosaltres”. 

Després d’observar la situació i analitzar-la, he arribat a les següents reflexions.

L’incident del cas és una baralla entre dos companys.

El que fa la mestra és creure el que li ha dit el nen, sense escoltar la versió de la nena, i per tant la meva valoració sobre l'actuació de la mestra és molt negativa.

Penso que el que hauria d’haver fet la mestra és escoltar les dues versions, és a dir, que a través del diàleg jo els hauria preguntat què ha passat i perquè, per saber el context de la situació.

Per exemple, pot ser que la baralla hagués començat pel fet de què uns dels nens volia una pala i el cub amb el que estava jugant l’altre, i per tant, jo hauria parlat amb els dos i els hauria preguntat si volien compartir les joguines per jugar els dos junts.

Per altra banda, i en quant al moment del petó, tal i com vàrem veure a l’assignatura deEducació Socioemocional, si dos nens o dos persones es barallen, no hem de forçar la situació i obligar-los a donar-se petons, ja que si s’han enfadat, el que haurem de tenir en compte són les seves emocions i no obligar-los a fer una cosa que potser, el més segur, no vulguin fer. Per tant, hem de respectar les emocions i sentiments de tothom i treballar per millorar l'empatia. 

També penso que no hauria de cridar-los, perquè això el que fa és posar-los més nerviosos i augmentar la por, les inseguretats i les ganes de ploure.

El que jo hauria fet és dirigir-me cap als nens amb un to de veu baix i conciliador, i posant-me de genolls, a la seva mateixa altura, hauria parlat amb ells per solucionar el conflicte, tot utilitzant també gestos càlids i emotius per donar-los a entendre que estic amb ells, que els comprenc i que intentaré solucionar el conflicte de la millor manera possible per ambdós, fent-los veure que si ho arreglem entre tots, tothom sortirà guanyant.

Per tant, si reflexionem, no crec que aquesta sigui una bona pràctica docent perquè no s’ha sabut reconduir la situació.

Si la meva tutora hagués estudiat o s’hagués format en la resolució de conflictes, no hauria actuat d’aquesta manera i no hauria hagut una solució tan dolenta en la qual els nens no han aprés res, el conflicte no s’ha solucionat i no s’han tingut en compte una cosa tan important com són les emocions. 

Per acabar he de dir que més tard, dins l'aula, ha hagut altra baralla (normal en aquestes edats) i com que no estava la meva tutora, he dut a la pràctica la meva forma d'actuar i he aconseguit que els nens parlassin entre ells i fins i tot han acabat jugant junts i compartint les joguines. 

No sé si serà una bona pràctica o si hauré de millorar-la però si que crec que al menys la meva actuació, s'apropa més a la meva forma de ser i a la meva forma de resoldre conflictes d'una manera pacífica, tranquil·litzadora i de la qual tothom sortim aprenent alguna cosa. 

Em faig preguntes!

Durant aquests 3 anys de Grau hem tractat el tema de l'Equip d'Atenció Primerenca de forma teòrica però ara, amb les pràctiques, l'estic vivint de manera real.

Així, en aquest mes que duc al centre on estic fent les pràctiques, he conegut al Psicòleg, a la Pedagoga Terapeuta i la Mestre d'Audició i Llenguatge.

He vist com treballen dins l'aula i fora d'ell, però tenia diferents dubtes i per això vaig parlar amb ells.

Per exemple, en quant al psicopedagog, ve una vegada a la setmana, està al nostre aula tot el matí, observant als nens.

Dels 17 nens que n'hi ha a l'aula, un té plurideficiències i li estan fent proves per fer un diagnòstic i altre té retard en el llenguatge.

Per tant, després d'observar que fa a l'aula el psicopedagog, li vaig preguntar quina és la seva tasca i em va dir que el que fa és observar i avaluar als dos nens que presenten deficiències per després fer un diagnòstic i presentar activitats per a ells.

També em va dir que observa de manera passiva per veure les Necessitats Educatives Especials i derivar el cas al PT o a l'AL.

Per tant, a modo de resumen: observa, detecta, entrevista als pares, els informa dels centres i els recursos que hi ha en ells i fins i tot visita als centres amb els pares per estar junt a ells en els moments més difícils.

També he aprés que no només tracta als nens amb Nee sinó que també dóna pautes a les famílies. Per exemple, n'hi ha una nena que és molt conflictiva i sempre està agredint a la resta dels seus companys, i, després de parlar el psicopedagog amb la directora del centre, va donar als pares de la nena unes pautes a seguir en casa per reconduir la situació i he de dir que com els pares estan duent a terme aquelles pautes, en aquest mes i mig que duc al centre, he vist com la nena va canviant la seva actitud i cada dia es respira més tranquil·litat a l'aula.

En quant a la PT, em va dir que encara que ella va al centre pel nen de NEE, no només està amb ell sinó que està amb tota la classe perquè el que ella vol aconseguir és una inclusió total i per això fa les activitats conjuntament, perquè els nens incloguin de manera real al nen i perquè així desperten el sentiment de la solidaritat entre ells.

Així doncs, la meva reflexió sobre el treball de l'EAP és que encara que havia llegit molt sobre ell en la universitat, ara que estic vivint a l'aula la seva feina, és més fàcil d'entendre quina és la seva tasca i com la desenvolupen de manera coordinada i col·laborant entre ells i amb tot el centre.

Una vegada més he pogut unir la teoria amb la pràctica i he aprés de manera significativa perquè no hi ha millor manera d'aprendre que vivint les situacions de manera real.

Currículum de na Núria Fusté Massana

Després de veure aquest vídeo que he trobat a Internet, he de dir que em sembla increïble. ÉS una passada la creativitat amb la que ho ha fet i la manera de transmetre el seu concepte com a professional a través d'un vídeo que ho diu tot.

La veritat és que em dóna enveja perquè parla de característiques de la personalitat que pot ser algun dia les aconsegueixi però encara tinc un gran camí per fer. Per exemple, la paciència, que no és una de les meves majors virtuts, i la creativitat molt menys. 

Hi ha vegades que miro a la gent creativa i em sorprenc perquè mai ho he estat i m'agradaria molt ser-ho. 

Sí que veig algunes amb les quals em sento identificat com per exemple, la constància, la responsabilitat, i, afegiria una que crec que és una de les majors virtuts que tinc: l'alegria. Intento estar sempre alegre i transmetre aquesta alegria a tots els que m'envolten. 

També considero que altra virtut molt positiva que tinc és l'autocrítica. Sempre penso sobre allò que he fet i que puc millorar. El que passa és que aquesta, l'autocrítica, hi ha vegades que es converteix en defecte perquè m'autocastigo massa en algunes ocasions. 

Per últim, volia dir-vos que la meva meta professional que m'he imposat en aquests temps que estic vivint és la de trobar un equilibri entre allò teòric que he aprés en aquests 2 anys i mig de Grau i allò pràctic que estic vivint en les pràctiques a l'escoleta. 

És un equilibri molt difícil d'aconseguir perquè al Grau, la teoria és molt polida però després, a classe, amb 17 nens (cadascú diferent i amb el seu ritme i la seva motxilla), tot és molt diferent, i penso que no se'ns prepara els suficient per viure aquest remolí tan gran al qual m'estic enfrontant. 

Encara així, vull dir-vos que cada dia intento donar el millor de mi mateix, i cada dia intento millorar com a persona, encara que hi ha obstacles pel camí. Però també crec, que poc a poc, els aniré superant. 

Per acabar, i en quant a allò que puc aportar al món de l'educació, crec que el meu punt més fort és que vaig a intentar lluitar per tot allò que ens han inculcat al Grau, i, per tant, intentaré pels tots els mitjans possibles, acabar amb aquell tradicionalisme agotador i negatiu que vaig viure fa un munt d'anys i que encara avui dia els record en tons grisos i amb tristesa. 

Vull lluitar perquè el món tingui clar que cada nen és diferent i que cadascú té un ritme propi i una identitat, que hem de respectar per damunt de tot. 

Sense més, espero que disfruteu del vídeo com ho he fet jo.

Com treballar les meves competències al context del centre on estic fent les pràctiques

Entrada bloc Reflexió i Innovació from nachomei

Observació d'aula real

L’observació de la qual vaig a parlar ha tingut lloc avui dilluns 4 de març a la meva classe dels tambors, al racó de pintura. 

Ha començat a les 10 del matí i ha acabat a les 11.15. L’explicació de perquè ha tingut una durada tan llarga és perquè han passat tots els de la classe nens pel racó. 

Abans de començar l’activitat i tal i com m’ha dit na Kika (la meva tutora del centre) havíem planificat tot per no deixar pas a la improvisació perquè encara que només anaven al racó de tres en tres, els altres nens es quedaven en altres racons i a més a més, com tenim a l’aula un nen amb Necessitats Educatives Especials, no podem deixar de banda a la resta dels nens. 

Així doncs, en primer lloc hem preparat el racó amb la taula tapada amb cartolina marró per no embrutar-la. Hem posat els pots de pintura amb els rodets i un full per a cada nen amb el seu nom i la data. Per tant, teníem tot preparat en quant a l’espai i als materials.

Abans de començar l’activitat, a l’assemblea, hem comunicat als nens que anirien al racó de pintura i els hem donat una sèrie de consignes com són: que havien de posar-se les bates de plàstic per pintar, que els donaríem rodets per pintar i que seria una activitat lliure, és a dir, podien pintar tot el que volguessin.

Per tant, l’activitat ha estat lliure, en petit grup i es tractava de desenvolupar la creativitat dels infants així com la psicomotricitat fina amb diferents materials i colors. 

Després de l’actuació de cada grup, hem apuntat a la pissarra els noms dels nens que han passat pel racó i anàvem posant una creu en cadascú per cerciorar-nos que tots els nens farien l’activitat. 

Observacions que he fet han estat per exemple: quin mà utilitzen? Fan ús de ambdues? Suporten el full amb la mà? I cada observació que feia, l’anava apuntant en un diari que faig tots els dies a classe. 

Per altra banda, el fet de decidir que només anessin tres nens cada vegada ha estat per diverses raons però per exemple una d’elles és perquè com era jo, que estic fent les pràctiques, el que dirigiria la sessió, na Kika ha pensat que seria millor no fer-la amb més nens per no embolicar-me massa. Així també, hem pres aquesta decisió perquè així és més fàcil per als nens i no s’entretenen entre ells mateixos.

En quant a aquest punt, na Kika m’ha fet l’aclariment que si hagués estat ella la que hagués fet l’activitat, potser hauria ficat cinc nens o sis com a màxim. 

Una de les consignes que m’ha fet la meva tutora és que havia d’anar amb cura ja que els nens, per norma general, mullen massa el full i per tant el rompen. Així, quan veia que ho havien mullat massa, els preguntaven si ja havien acabat i si volien anar a altre racó per deixar pas a altre company.

Per altre costat, com que a l’aula tenim un nen amb NEE com he dit abans, hem aprofitat que només quedava un company per fer l’activitat i en aquesta ocasió només han anat dos companys.

Al nen amb NEE sí que hem hagut de dirigir-lo una mica ja que té dèficit en la visió, té sordesa i, encara que avui dia no té un diagnòstic, presenta segons les proves fetes fins ara, un Retard mental greu. No obstant això, li hem donat el rodet i el full per pintar i així com al principi ha pintat amb el rodet una mica, al final ha començat a ficar els dits dins els pots i s’ha posat a pintar amb ells.

En aquest sentit he pogut observar que quan tenia els dits amb pintura, els movia, tocava i es mirava les mans. Així mateix semblava que provava les diferents textures de les pintures i el contacte amb el full.

Altra observació de la qual vull deixar constància és que el company que ha compartit taula amb aquest nen, al començament no volia anar a pintar, però na Kika m’ha ajudat i ha reconduït la situació. Així doncs, li hem dirigit cap al racó i aprofitant la relació afectiva o vincle afectiu que el nen té amb la seva mestra, l’hem introduït al racó i s’ha posat a pintar tot sol, gaudint de l’activitat sense cap problema.

Una vegada que els nens acabaven de pintar, els hem donat la consigna que havíem de llevar-se la bata i anar a rentar-se les mans. Doncs també hem treballat a part de tot el que he posat fins ara, els hàbits d’higiene. 

Després dels hàbits d’higiene he penjat cada dibuix en la corda que tenim a l’aula per a tal fi per tal que es sequessin i així, demà, posarem cada dibuix fora de la classe perquè tothom els pugui veure: pares, resta dels companys, personal del centre, etc.

Per últim i per acabar la sessió, hem fet una assemblea en la qual cada nen ens ha dit el que havia pintat: per exemple, la lluna, el sol, el mar, etc. 

En definitiva, ha estat una activitat molt interessant de la qual he aprés i gaudit molt i a més a més he pogut observar, documentar i representar. Per tal de deixar constància de tot allò que he exposat en aquesta entrada, he fet un glogster amb les imatges més significatives.